MECANOSCRITS ARXIVATS

Doncs, sí, ja hem arribat al final d'aquests "mecanoscrits del segle XXI" que heu anat escrivint, entre tots, al llarg del curs...dos relats completament diferents, Objectiu Scalis i el que va començar amb un capítol titulat El perfum de la mort i ha acabat amb Expiació.

Estic molt contenta de la vostra participació, del procés creatiu i del resultat final...feu una prova molt senzilla, digueu-li a algun company, familiar, amic que es llegeixi el relat de principi a fi...per molt enrevessat que sembli, el troba prou versemblant i coherent, oi? L'atrapa? Creu que està prou ben escrit? Queda clar que pertany al gènere de la ciència-ficció? Jo us contesto afirmativament a totes les preguntes i espero que continueu sent creatius en tot allò que feu.

Gràcies a tots per la feina! Bones lectures i bon estiu!

Elisabet

ÚLTIM CAPÍTOL. EXPIACIÓ

Estic cansada: cansada de patir, de ser incapaç de distingir la realitat d’un malson que es repeteix una vegada i una altra i, malgrat tot, no em vull despertar. Sempre es moren els altres, sempre... Per què ploro? Encara tinc ganes de viure?

Tot ha anat com en el meu somni, sense la Laura, és clar. Era a l’última porta, a un pas de ser feliç que en Nicolai m’ha apuntant amb la pistola... però aquest cop de veritat.

Quan l’altre controlador marxa, en Nicolai escruta l’entorn i m’ofereix la mà; la prenc temorosa, on més em puc aferrar? Els nostres passos ressonen a les galeries: clap, clap... no hi ha ningú o potser és la foscor que no me’ls deixa veure. Arribem a una sala: només hi ha una taula, dues cadires i una ampolla de licor... i una porta al fons. En Nicolai s’asseu a la cadira i per beure es treu els guants cuir, duu un anell preciós, que brilla com... S’adona que me’l miro i diu:

“─Has desitjat mai una estrella...? Jo te’n puc donar un trosset. ─diu mentre m’abraça. Faig un xiscle molt agut, ell me l’ofega de seguida amb la mà aspra. ─Si fossis com nosaltres, Dafne... Tant li fa. Penso acabar amb tot això. No pas per tu, en el fons, només és pur egoisme.

Jo només volia investigar, buscar noves maneres de crear combustible: els jaciments de petroli era qüestió de mesos que s’esgotessin per complet... La medul·la òssia de l’anguila elèctrica, en canvi, resultava una font molt profitosa. Contenia un alt percentatge de cèl·lules mare alvines, l’estructura de la vida; i també rebia un gran nombre d’impulsos nerviosos neuronals... Mai no se m’hauria acudit fer-ho amb persones.

Però després van arribar temps foscos. La sonda espacial va tornar de Mercuri portant noves desastroses: la massa del Sol s’havia convertit pràcticament tota en energia. La quantitat de residus radioactius i gasos hivernacles que els humans havíem abocat havien provocat reaccions de combustió inesperades amb l’hidrogen del Sol. Primer l’estrella es convertiria en una gegant roja, després en una nana blanca, a continuació en un forat negre... finalment en no-res. En altres paraules: un procés de milions d’anys quedava reduït a uns quants anys i, sense llum, tot moriria.

Vaig guanyar el premi Nobel de fisiologia, bé, me’l van regalar. Era una peça més de l’engranatge... Cap d’experimentació, líder d’un equip coordinat amb la NASA... em sentia tan important amb els meus experiments. Vam començar a fer proves amb conills blancs, amb guepards de les neus, amb goril·les albins... A fora esclatava la tercera guerra mundial i aquí dins la solució final.

Després, arribaren els primers cadàvers albins... però era una pena matar-los si vius se n’obtenia molt més. Jo no hi vaig estar d’acord, però tampoc podia negar-m’hi... T’horroritzaria veure tot el que hom pot arribar a fer per viure un dia més, una hora, un segon...

A tots els que portaven, després de realitzar-los un escàner al cervell, utilitzàvem un làser neurològic per afeblir-los les interconnexions més perilloses localitzades. Per acabar, els implantàvem un petit microxip, com un fusible, que ens avisaria si, en un cas hipotètic, el cervell era capaç de restablir-les. No els esborraven tots els records, només aquells que podien ser prou forts per fer-los aixecar en contra nostra. Sense esperança, sense fe, sense res en què poder creure... no calen cadenes ni barrots. Els propis pensaments són la presó perfecte, ningú no en pot fugir.

Tu eres la meva obsessió. Estaves obstinada a no oblidar les persones que tant t’havies estimat. Les buscaves dins teu, allà on fos... Per més que te les traguéssim del cap, era ben bé que les duies al cor.”

En Nicolai queda en silenci, contemplant-me. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble. En les últimes paraules ronques s’hi insinuava un to d’hipocresia... però se l’empassa gola avall. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble.

“─Vés-te’n. Els altres supervivents ja deuen ser a fora. D’aquí a deu minuts el generador es posarà en marxa, i ja hauries de ser fora. Avui, saps, no serà com cada dia. S’hi han produït unes quantes fuites... tot això es convertirà en un cementiri nuclear... només en quedaran cendres... “

Li ha quedat als llavis un somriure amarg com l’última glopada de licor. S’aixeca sense esma de la cadira i m’obre la porta de la sala. Només hi ha un tram d’escales, quatre o cinc esglaons, i més amunt la llibertat.

En Nicolai i jo la contemplem en silenci. Li regalimen galtes avall un parell de llàgrimes, se les eixuga bruscament, clava un cop de puny a la taula i apuntant-me amb la pistola, crida:

“─Fora!!!”

Pujo les escales a poc a poc. Els rajos juganers del sol ja m’acaricien la pell pàl·lida i cada cop que respiro em sento més viva. A l’últim esglaó m’aturo en sec. En Nicolai em segueix apuntant amb la pistola però sé que no dispararà. Li xiuxiuejo unes paraules, només per ell... em faria vergonya dir-les a ningú més. Ara el recordo, recordo com el vaig estimar... i ell, el meu marit, encara m’estima.

***

Palpo la terra, l’estrenyo ben fort per que no se m’esmunyi, m’aferro als brins d’herba... sóc lliure. Els meus brams ressonen en el bosc i s’uneixen amb els altres sense escoltar-los. Ja no em queden llàgrimes, però segueixo plorant d’alegria i de tristesa: ─Sóc viva! Sóc viva!!!

Se sent un tret i tothom calla. Unes flamarades immenses s’alcen fins als núvols i tot el laboratori s’esfondra. En acabar, “només en queden cendres...”

El cel és preciós, el tapís de núvol s’ha esquinçat i el broden mil colors: lila, morat, vermell, taronja, groc... El sol sembla una cirera àcida i els ocells fent ganyotes al seu voltant grallen per menjar-se-la.

Contemplo la posta amb ulls d’enamorada: De fet, és com totes les altres... només jo me la miro diferent. Parpellejo uns instants i quan torno a obrir els ulls el sol ja s’ha amagat. Miro a l’horitzó i somric: potser ja no el veuré mai més...

FI

Glòria Macià i Oriol Solé. 4t A

OBJECTIU SCALIS XI: FINAL

Es va aixecar i va sortir del lloc on estava amagat i es va encarar a un dels cròmacs, concretament al que tenia més a prop, i li donà una garrotada on ell creia que tenia l’estómac. Aquest va caure estès a terra, però en el mateix moment un cròmac va intentar placar-lo. En Pau, en esquivar-lo, va quedar impressionat de la facilitat amb què es podia moure en aquell cos que feia poc temps que tenia. La resistència va ser inútil ja que tres cròmacs el van immobilitzar i el van estabornir amb un objecte que no sabia ben bé que era ni per què servia.

Quan va recobrar el coneixement, es va trobar lligat a un pal paral·lel al d’en Joan. El cap li feia molt mal i no veia tres cròmacs dalt d’un burro, però es va adonar que estava enmig d’una plaça dalt d’una plataforma i que estaven envoltats de tots els cròmacs del planeta, n’hi havia centenars, i que els miraven impacients des d’una distància raonable.

- Pau... Pau... que em sents?

- Sí, però de que serveix que et senti, no podem fer res ja...

- Com que res... què no has contactat amb la base!?

- Sí, però no els he donat la meva posició, la brúixola digital no em funcionava. Hem begut oli- van dir en Pau mentre li queien unes llàgrimes per la galta-.

En Joan estava a punt de tractar de consolar-lo, però de sobte va aparèixer un cròmac d’entre la multitud de cròmacs que era bastant més gran que els altres, i el més sorprenent és que era d’un color platejat de dalt a baix. Gràcies a aquesta aparença, en Joan i en Pau van deduir que devia ser el cap de la tribu dels cròmacs. Quan ja el van tenir a prop a la plaça és va fer un silenci tens. El cròmac platejat va pronunciar el següent discurs:

- Us he cridat avui, poble cròmac, perquè jutgem entre tots el futur d’aquests éssers que han vingut del cel. Ells han vingut sense el nostre permís i han entrat en llocs sagrats on es tenen visions i els esperits dels avantpassats cobren vida. Avui jo us pregunto, creiem que aquests visitants han de morir aquí i ara?

Tots els cròmacs estaven d’acord amb la mort dels dos nois, i ho demostraven amb un comportament salvatge.

Quatre cròmacs forçuts es van apropar a la plaça. Transportaven una de les esferes de gas incandescents que en Pau i en Joan havien vist al centre de la cova. De sobte ho van entendre tot, els volien cremar vius, com a les bruixes a l’època medieval. Van col·locar l’esfera de foc al centre de la plaça. Van deslligar en Pau i en Joan dels seus respectius pals i els anaven empenyent cap a on estava l’esfera. Quan estaven a punt de caure (tot hi que en Pau no era religiós, ja estava resant), des de la llunyania va aparèixer un multitud de cròmacs extraordinària. En Joan de sobte va dir: “Si que els agrada les execucions, no Pau?”. Els altres cròmacs semblaven estranyats, no s’esperaven, la visita, i no era d’estranyar, ja que de sobte els nous cròmacs es van desenfundar unes armes típicament humanes, que en Joan i en Pau van reconèixer, i van començar a disparar a tot el que es movia. En qüestió de cinc segons, tots els cròmacs es van posar de color vermell, però era massa tard. Els cròmacs humans havien agafat una bona posició i ja els estaven exterminant. En Pau i en Joan, tal i com els van ensenyar a l’acadèmia militar, ja s’havien deslligat i es van estirar al terra. Quan el so dels trets va aturar a la plaça va a tornar a aparèixer un silenci fúnebre, però ara ells dos estaven tranquils. Van dirigir-se cap als altres cròmacs amb els braços enlaire dient que ells eren humans i ho van explicar tot perquè els reconeguessin.

Els cròmacs havien estat exterminats. Objectiu Scalis havia finalitzat, però no com ells volien. Tot i que la missió principal dels dos nois havia fracassat, havien aconseguit el que volien, conquerir el planeta.

FI

Edgar Geatrell i Miquel Garcia 4tB

OBJECTIU SCALIS X

El Pau, encara estava confús, però no va dubtar ni un moment a prendre una decisió tan complicada: havia de seguir els cromacs i salvar al seu amic, no el podia deixar sol a mercè d’aquells éssers tan desconeguts.

Va seguir el camí de tornada a la ciutat i de seguida els va tornar a veure. Just a l’entrada de la ciutat estaven reunits almenys uns centenars de cromacs i havien lligat al Joan a un llarg tronc ple de claus. En Pau es va amagar darrere uns arbustos perquè no el detectessin i va començar a idear un pla per rescatar el seu company.

Va agafar el seu transmissor i va provar de contactar amb la flota de la nebulosa N-63, però no li responien; desesperat, ho va tornar a provar, i al cap d’uns minuts va sentir una resposta:

- Aquí la nau 2056Sf , què passa, company?

- Els cromacs han capturat el Joan i crec que el volen matar.

- Diga’ns les coordenades i enviarem unes patrulles de salvament.

- No sé on sóc! La brúixola digital no funciona!

- No et preocupis, ja estem venint, has de mantenir la calma i no fer cap disbarat, canvi.

Just llavors en Pau va sentir un soroll, els cromacs l’havien descobert, què faria ara?

4t A. Cristina Lucena i Llorenç Rotés

CAPÍTOL ONZÈ. S'HA FOS EL MÓN, ARA TOCA FUGIR

Ara ja m’he quedat sola, se m'han endut a la Laura, l’única persona amb la qual podia confiar perquè sabia que estava en la mateixa situació que jo, la persona amb la qual havia pensat un pla que ja no podria dur a terme, i que jo sola no m'atraveixo a complir, ja que seria incapaç de sortir-me'n sola.

Els rumors que el sol s'ha apagat són cada cop més contundents i això vol dir que els que preparen l’operació primordial deuen estar actuant amb més rapidesa i per tant, ens queda poc temps de vida. Tinc por, però haig d'actuar de pressa, haig de pensar un altre pla jo sola perquè al meu voltant la gent sembla hipnotitzada per la por, la confusió, el mal que els han fet i és que realment ens ho han pres tot. Però jo no em vull quedar de braços plegats, vull lluitar fins al final i així no morir amb la sensació de que m'he rendit abans d'hora i que podria haver fet alguna cosa que em salvés. Ara que he recuperat la vista tinc més possibilitats, encara que en el cas que em salvés, no sé quines possibilitats tindria en un món sense sol, sense llum, sense esperança... Potser si que ens estan fent un favor tancant-nos aquí a dintre i així no poder veure com ha quedat el món.

Mentre estava immersa en els meus pensaments sento una veu reconeguda però amb la que ja no confio:

-Ho sento Dafne -em diu en Nicolai- jo no t'ho volia fer, creu-me quan et dic que no tenia més alternativa, ja t'ho explicaré tot quan els dos haguem aconseguit sortir d'aquí, ara hem d'actuar de pressa i donar-ho tot per aconseguir el que volem; marxar d'aquí.

4t A. Marina Rodríguez Travé i Helena Jover Escapa.

DESÈ CAPÍTOL. DE L'U AL DEU

La dona anava parlant i jo ja sabia el que diria, així que vaig adonar-me que en Nicolai m’havia traicionat. Vaig quedar-me petrificada i li vaig explicar a aquella dona que això ho havia somiat abans, que aquesta situació ja l’havia viscut, i ella em tranquil·litzà dient-me que a ella també li havia passat.

Al cap de dues hores vaig recobrar parcialment la vista i la dona seguí explicant-me tot de detalls sobre el projecte. A la nit, mentre els vigilants dormien, la dona em despertà, i vaig tenir la sensació com si em retornessin a la vida. La dona m’explicà que els que podien fer més combustible tenien números més baixos mentre que els que servien menys, tenien els més alts: l’escala anava de l’u al deu. Ella tenia el dos i estava horroritzada perquè ja havien acabat amb tots els números u, jo tenia el 8 i m’alleujà saber que encara tenia temps per fugir. Ella, a cada minut que passava estava pitjor, però vam poder fer un pla per escapar, i ens vam tornar a dormir sense despertar sospites.

Estem a l’últim pas del pla, ja puc sentir l’aire lliure, només queda una porta, de sobte ens sorprèn en Nicolai per darrera amb una pistola i ens obliga a entrar a una sala, on ens està a punt de disparar...

-Desperteu-vos! No serviu ni per aixecar-vos a una hora!- digué un vigilant. Vaig despertar-me de cop, amb la roba suada i amb molt mal de cap. El primer que vaig fer va ser explicar-li el somni, i ella em va dir que havia somiat el mateix, així que no intentaríem avui, escapar.

Instants després, quan anàvem a esmorzar, van agafar a tots els dosos i se’ls emportaren. No els vam tornar a veure.

4t ESO A. Adrià González i Ivan Ruiz

OBJECTIU SCALIS IX

Les advertències d'en Joan no feien efecte a en Pau i cada cop cridava més, la qual cosa feia que els cromacs tinguessin cada cop un aspecte més violent.

Tenien als cromacs ja molt a prop, tant que ja es donaven per vençuts, i quan van treure les armes per atacar a en Joan i en Pau, de sobte es van aturar de cop. En Joan i en Pau van veure que els cromacs van començar a parlar entre ells, i aleshores en Pau va aprofitar per dir-li a en Joan en veu baixa perquè els cromacs no se n’adonessin:

-Per què creus que s'han aturat de cop?

-La veritat, no ho sé, però millor si s'hagués obert el portal.

-És estrany... abans, a l’entrar en aquest món, el portal s'ha obert com si res i ara no? Aquí passa alguna cosa...

De sobte, van veure als cromacs com afirmaven amb el cap a la vegada. Van agafar a en Joan, mentre ell s'hi oposava i al final se’l van duu un altre cop cap a la seva civilització. I en Pau va quedar-se allà, confús pel que havia passat. De sobte, es va obrir el portal i es va estranyar...:

-Crec que ja sé perquè s'ha obert ara. No admet la presència de cromacs, però, per què quan els cromacs encara estaven lluny, no s'ha obert?

Després de donar-li voltes va trobar la solució:
-La descendència! En Joan té gens de cromac... Per això a mi m'han deixat aquí sol i a ell se l’han dut!

Cada vegada li sorgien més preguntes sense resposta, fins que es va veure obligat a prende un decisió en la qual es veuria com és en realitat en Pau:

-Però que faig ara, aprofito que està el portal obert per marxar sense en Joan, o m'arrisco anar a buscar-lo...?

4t B. Marina Méndez i Oscar Real

NOVÈ CAPÍTOL. LES MIL I UNA PREGUNTES

Al cap d’uns minuts vaig donar la missió per perduda, no hi podia veure i fàcilment em podien descobrir i tornar-me a tancar, però tot i així, m’ho vaig repensar; què hi perdia? Res. Vaig començar a palpar la paret, era rugosa i humida, la vaig seguir fins que vaig notar el pom d’una porta; s’obriria? És clar que sí. Va ser fàcil, només obrir-la vaig notar un gran canvi de llums i una olor forta i persistent; que podia ser?. Vaig tardar uns minuts en reaccionar , em costava respirar i els ulls se’m tancaven, era gas. De cop vaig sentir uns passos que venien des de l’infinit; qui podia ser? I per intuïció m’hi vaig anar acostant, cada vegada els sentia més forts fins que de cop unes paraules bastant familiars em van arribar a l’orella.

-Agafa’m la mà i segueix-me, no t’aturis, estàs en perill.

La seva veu encoratjadora, em va tranquil·litzar, era ell.

Vam anar avançant ràpidament, escoltava veus difícils d’entendre, però a mesura que anàvem avançant cap a la nostra possible salvació les anava sentint més clares. No tenien sentit. Les veus em deien que li deixés anar la mà, però jo amb la mà ferma contra la seva no vaig fer cas, serien imaginacions...

Ens vam endinsar amb molta gent, la mà d’en Nicolau es va anar desprenent de la meva, i una veu dolça i aguda em va dir: En Nicolau no és qui et penses.

Em vaig quedar petrificada, el que m’estava dient em feia molta por. La dona em va explicar què hi fèiem allà, era la dona que havia aparegut en el meu somni...

4t A. Berta Ferrer i Estel Garcia.

OBJECTIU SCALIS VIII

MÓN DE MORTS?

-No és possible! La meva àvia no era una cromac! - va dir en Joan enfadat .- I la meva àvia va morir fa molts anys!

Els dos nois van marxar de la casa abatuts. No podia ser. Hi havia d’haver una altra explicació de perquè la foto estava en aquella casa.

-De debò creus que això és el món dels morts? Creus que tots els cromacs són morts?

-No ho sé, Joan. Però tot això em sembla molt estrany. Com és que hi ha els morts en un planeta que està a milers d’anys llum de la Terra?

-Però llavors, com és que la cromac diu que la de la foto, la teva àvia, és la seva filla?

No va obtenir cap resposta.

Els dos nois desconcertats i sense respostes, van començar a caminar en silenci cap al portal màgic per tornar al campament per explicar-li a la seva base de la Terra el que havia passat i per mirar si ells podien trobar alguna resposta.

Però quan van arribar al portal es van apropar i el portal no es va obrir com havia passat a l’entrar.

De sobte, van veure que cinc guàrdies cromacs s’estaven aproximant, en Pau en veure’ls es va posar molt nerviós i va començar a donar cops al portal i a cridar perquè s’obrís.

Però amb això va aconseguir que els guàrdies es tornessin d’un color vermell, que van suposar que era de ràbia, i que corressin cap a ells.

En Joan va cridar:- Pau, para , que donant-li cops al portal només estàs aconseguint que s’enfadin!

4tB. Marc López, David Moreno i Albert Garriga

VUITÈ CAPÍTOL. AMB ULLS D'INNOCÈNCIA

Mentre m’abraçava amb en Nicolai i recordava els somnis, em va venir la sensació que érem observats. Vaig sentir una sensació de buidor quan en Nicolai em va deixar anar. No hi podia fer res. Em sentia desprotegida, espantada, aterrida... I a més a més, des que en Nicolai havia arribat tenia uns ulls amb fingida innocència clavats a l’esquena. No li vaig voler dir, prou capficat semblava amb el tema dels somnis, com perquè ara jo li parlés d’una por fingida. Qui podia estar observant-nos a casa meva? Qui sabia que érem allà? En aquell moment em vaig sentir com una “barbie” en una casa de nines gegants.

De sobte, va entrar una boira a l’habitació on érem jo i en Nicolai. De sobte, ell va caure fulminat. Em vaig espantar, vaig córrer cap a ell. En ajupir-me al seu costat, vaig observar amb més tranquil·litat que ell encara respirava. La boira cada cop s’anava fent més espessa i em sentia més feble, la vista se m’anava ennuvolant. Vaig tenir prou coratge per aguantar conscient uns segons més, els necessaris per sentir la veu d’un nen que deia:

-Ha arribat el moment, els hem de portar a la central perquè els converteixin en combustible pel sol. I si això funciona, aquesta raça inferior ens farà de butà per al sol.

Tot va ser fosc i vaig notar que ens arrossegaven, però no vaig saber cap a on.

4t A. Queralt Gavaldà Trullàs i Maria Domènech Mas

OBJECTIU SCALIS VII

- Res de peròs i entrem, va!

Un cop a dins vam poder veure que eren una petita civilització quasi tan avançada com la nostra. Els cromacs eren tots com una gran família i tots duien a l'espatlla una senyal en forma de creu. Cada cromac seguia amb la seva vida sense immutar-se per la nostra presència, així que vam decidir anar a donar un vol per aquest món, que des d'un principi ens havia semblat tan curiós.

Vam entrar a una casa que semblava buida, i vam veure una foto penjada a la paret. Ens hi vam acostar, i de sobte, tot cridant, en Joan va dir:

- Àvia..

- Com que “àvia”?- va remugar en Pau, estranyat.

- Pau, la dona que hi ha en aquesta foto és la meva àvia!

De cop vam sentir un soroll i ens vam girar; hi havia una dona cromac, o això semblava, perquè vam poder percebre dos pits a la part superior del tronc.

La dona cromac ens va fer un gest, amb el qual qüestionava la nostra presència en aquella casa. En Joan, de manera inmediata li va preguntar qui era la de la foto, i ella va respondre que era la seva filla.

Ara ho començavem a entendre tot. Segons el que podíem deduir, aquella dona, la de la foto, era la seva besàvia, la qual no havia conegut mai. Això volia dir que havíem entrat en el món dels morts.

4t B. Joana Vilapuig, Júlia Gamisans i Aina Mañosa

SETÈ CAPÍTOL

De cop vaig quedar-me en blanc, vaig sentir un telèfon a la llunyania, cada cop més a prop i més insistent. En un segon, vaig tornar a la realitat. Un altre cop el mateix somni. Vaig obrir els ulls amb una barreja entre por i sorpresa. Era a la meva habitació, on havia estat sempre. Vaig posar els peus a terra i vaig córrer fins on era el telèfon. Per fi, i encara una mica sufocada i confosa per aquell somni repetitiu, vaig despenjar bruscament l’auricular del telèfon i vaig contestar amb un crit angoixat. Era en Nicolai. Als dos els ens estava passant el mateix; el mateix somni se’ns repetia una vegada rere l’altre. Aquest cop, vam decidir de trobar-nos a casa meva.

En vint minuts, en Nicolai ja era amb mi. Sense vacil·lar, ens vam explicar cada mínim detall del somni, bé, dels somnis. Vam intentar analitzar-los. No vam saber com treure’n aigua clara, però una cosa si que teníem clara, tot allò no era una casualitat. Aquelles premonicions serien decisives per al seu futur...

En aquell moment vam comprendre que havíem de canviar alguna cosa, per tal de poder salvar la humanitat, i que aquell somni es parés de repetir.

4t A. Sònia Rinaz i Anna Castañé

OBJECTIU SCALIS VI

Es van trobar en la pitjor situació de les seves vides. Havien triat el camí incorrecte, aquell túnel no tenia sortida. Els cromacs, que tenien un bon sentit de l’olfacte, van ensumar-los i van rodejar-los, poc a poc es van anar apropant i van començar a analitzar-los.

Van veure que no estaven armats i van començar a parlar en un idioma molt estrany. Seguidament, els cromacs van canviar d’aspecte i en Pau va comprendreque devia ser per l'estat d'ànim que havien canviat el seu color de pell: ara era d’un color blavós tirant a lila. En Joan es va espantar i va deixar anar un crit, els cromacs van fer un salt endarrera i van canviar de color ràpidament eren d'un color grogós; potser perquè estaven atemorits, un d'ells, que segurament era un cromac de poca edat, va començar a expulsar un líquid verdós pels ulls.

-Podria ser la seva manera de plorar?- va preguntar en Joan a en Pau. Ell d'immediat va intentar consolar al cromac petit. Se sentia malament per haver fet que plorés. El cromac petit va sentir-se més segur al saber que el noi era de confiança i va tornar al seu aspecte blavós. Aleshores, els cromacs van conviadar-los a la seva cova, bé, així és com l'anomenaven ells. Després de caminar una mitja horeta van arribar a aquella cova, primer van entrar les dones cromac amb els fills cromac, i seguidament els homes cromacs, ells dos es quedaren bocabadats perquè no hi havia cap mena de porta o escletxa, per on havien d’haver passat? Era tot tan misteriós i alhora estrany! Van quedar-se esperant la senyal que els fes entendre que podien entrar, i com podien entrar?

De sobte es va obrir una mena de portal màgic on, des de fora, es podien veure unes gran muntanyes amb un riu a simple vista bastant cabdalós. En Joan i en Pau no sabien si entrar o girar mitja volta ara que cap cromac els estava mirant...

-Entrem?

- Però...

4t B. Maria José Vera, Mireia Sunyer i Marc Fernández

OBJECTIU SCALIS V

Laberints Part 1

- Espero que sí, però serà millor que anem amb compte.

- Què fem, Joan? Anem als túnels o muntem una petita base aquí?

- Crec que hauríem d’esperar que vinguin els reforços aquí.

- D’acord, muntarem una petita cabana.

A la nit van tenir preparada la cabana.

- Penso que hauria de fer guàrdia un dels dos per si passa alguna cosa, no?

- Sí, però la primera la fas tu.

En Pau va pujar a un lloc elevat per poder tenir una visió millor.

Des del seu lloc podia veure tot de forats i petites coves que suposava que eren les entrades als túnels i va alegrar-se que haguessin decidit no entrar-hi perquè segur que a hores d’ara ja s’haurien perdut en aquell laberint gegant; a més, tampoc estaven del tot segurs que no hi hagués altres éssers a part dels Cromacs.

Al cap d’una estona de fer guàrdia, en Pau va sentir un soroll estrany que venia de molt a prop,va posar-se en peu, va mirar al voltant i de sobte tres éssers d’aparença humana el van abordar. Era de nit i amb prou feines els va poder veure, però això no li va impedir veure els seus enormes ulls i aquelles dents tan esmolades situades a una mandíbula que bavejava constantment, envoltada d’una pell escamosa que a la llum de les llunes li havia semblat blava. Va fer un tret a l’aire i en Joan es va despertar, sortint com un desesperat de la cabana, i en veure que en Pau estava en perill, va pujar com va poder fins on era ell i va encendre una bengala. Els tres individus xisclaren de tal manera que creien que els rebentarien els timpans. Poc després, no quedava rastre d’aquests éssers, no sabien si havien fugit o s’havien amagat,perquè el dolor produït a les orelles era tan gran que tancaren els ulls.

- Pau, serà millor que encenguem una foguera com sigui o com a mínim sabem que sense llum no podrem estar aquí, tenim dues opcions: entrar en un túnel per passar-hi la nit o quedar-nos aquí fora exposats a aquests monstres.

- Però si anem al túnel no sabrem tornar, després.

- Recordes la llegenda del laberint del minotaure?

- M’estàs dient que farem el mateix?

- Més o menys, però com que no tenim cap cosa amb un fil suficientment llarg...

- I si utilitzem el de la tenda d’acampada? No la hem treta per no cridar l’atenció, potser ens serveix.

- És veritat!

Van desplegar la tenda i van començar a desfilar la tela fins que obtingueren un fil del tamany desitjat.

- Ho portes tot?

- Sí, va anem-hi, que no vull tornar a veure aquells éssers endimoniats.

Van baixar per un dels túnels,van lligar l’extrem del fil a una de les barres de la tenda i la deixaren al terra. Van seguir caminant,van fixar-se més en la fauna que l’altra vegada, que amb la il·lusió no hi van prestar-hi molta atenció. Hi havien unes flors liles molt grans que feien una olor dolça com si fos un núvol de sucre, com els que menjaven de petits, però van fixar-s’hi en una que hi tenia un cos d’un Cromac en descomposició, la planta l’estava triturant a poc a poc amb les serretes dels pètals, aleshores van entendre el perquè de l’olor i van desitjar de no haver estat presents en l’escena que acabaven de veure. Van arribar a un encreuament de túnels i van decidir establir-se allà,van tapar-se amb una manta i es van dir bona nit, sense ser conscients del que els passaria demà.

-Pau, Pau, desperta!.

-Què vols?

-Els Cromacs! Estant venint cap aquí!

-Com?!

-Sí! Que no sents les passes? Corre, seguim avançant!

-Cap on tirem? Dreta , esquerra o tot recte?-Va dir en Pau desesperat.

-La dreta!

Van arreplegar totes les coses i van tombar a la dreta, però, de sobte van saber que havia estat la pitjor opció.

4t B. Mercè Mañosa, Adrià Corral i Pau Sangenís.

SISÈ CAPÍTOL. RETORN

Sí, en aquells moments estava molt aterrida pel que estava passant, però sobretot, en com podia estar relacionat amb el seu somni. Ara ja ho sabia, estava vivint exactament la mateixa situació que havia somiat feia ja uns dies, tot i que podrien ser setmanes o mesos perquè havia perdut la noció del temps des que estava tancada allà dins. Com és que havia tingut aquell somni premonitori? Havia vist el futur i no sabia com, però l’avís no li havia servit de res perquè l’havien tancat igualment sense que hi hagués pogut fer res.

Ara, per això, estava preocupada per en Nicolai. Ell devia estar en la mateixa situació i com ella, també havia tingut el mateix somni. Esperava tornar-lo a veure, bé, veure’l no perquè ja no tenia ulls, però tenia l’esperança de retrobar-se amb ell algun dia abans de ser convertida en combustible de nau. Es va decidir, hi havia la possibilitat que ell estigués a la mateixa sala on era ella. No sabia quines dimensions tenia, però no tenia res millor a fer, així que es va posar a buscar-lo…

4t ESO A. Marina Casas, David Otero i Joan Prunera

OBJECTIU SCALIS IV

- Joan, de pressa, tanca les comportes d’aïllament! No podem permetre que entrin, és massa arriscat!
- I ara què fem? No tenim sortida, i no sabem què podrien estar fent allà fora.
- No ens podem quedar molta estona . Haurem d’ agafar la càpsula d’emergència, ens portarà fins Scalis!
-Joan, inicia el dispositiu d’autodestrucció, agafa les armes, la ràdio i provisions.
-D’acord, Pau, ves enllestint la càpsula.
-Llançament en tres, dos,…un!
La càpsula va sortir disparada cap al planeta, però un cos estel•lar la va desviar cap a la zona desconeguda del planeta. Cap sistema ni nau humana hi havia anat mai .
Estaven totalment perduts, sols, sabien que no trobarien sortida, però encara quedava una esperança. Potser els túnels tenien una connexió entre si, i podien arribar a la ciutat subterrània.
-Aquí Joan, a base terrestre Sabadell.
-Base terrestre Sabadell, informe de la situació.
-Els Cromats van prendre possessió de la nau i l’hem autodestruït, sol•licito reforços i els plànols del planeta.
-D’acord. Els reforços arribaran en 3 dies, els nostres plànols són només de la superfície, per tant, procureu no ficar-vos dins els túnels o us perdreu.
-Gràcies, base terrestre.

-Pau… de debò que només habiten els Cromacs en aquest planeta…?

4ESO B Vicenç Miranda Aranda i Ana Cano Lavin

CINQUÈ CAPÍTOL. LA TERRIBLE NOTÍCIA

En Nicolai em va proposar que ens veiéssim. Vam quedar a mig matí al Cafè Zurich per parlar del nostres terribles malsons.

En Nicolai i jo havíem estat companys d’universitat, vam fer plegats la carrera de Ciències Ambientals. Era un noi bastant tímid, però de seguida em va agafar confiança. Durant la carrera em va ajudar molt, sempre que el vaig necessitar.

Vaig anar a la cuina per esmorzar i escoltar les notícies del matí, com feia normalment. Mentre m’estava prenent el cafè vaig escoltar una notícia que em va deixar bocabadada: un equip de prestigiosos científics de la NASA havia confirmat que el sol no tardaria a apagar-se i que hi hauria un moment en què les temperatures terrestres serien tan baixes que l’espècie humana no s’hi podria adaptar i moriria... També van explicar que la NASA ja estava treballant en la construcció d’unes naus que traslladarien part de la humanitat a un altre planeta.

Horroritzada per tot plegat em vaig dirigir al Cafè Zurich, on m’havia de trobar amb en Nicolai.

Vaig pujar al metro en direcció a Plaça Catalunya i em vaig fixar en les portades dels diaris, on ja apareixia la terrible notícia. Vaig estar pensant en el meu somni i en la seva evident relació amb la notícia...

Al vagó s’hi respirava un aire enrarit i les cares que vaig veure eren de preocupació i neguit.

Cada vegada estava més espantada i aterrida, tenia unes ganes boges de veure en Nicolai i parlar amb ell...

4t d’ESO A. Oriol Capelleras i Àlex Garrigós