- Res de peròs i entrem, va!
Un cop a dins vam poder veure que eren una petita civilització quasi tan avançada com la nostra. Els cromacs eren tots com una gran família i tots duien a l'espatlla una senyal en forma de creu. Cada cromac seguia amb la seva vida sense immutar-se per la nostra presència, així que vam decidir anar a donar un vol per aquest món, que des d'un principi ens havia semblat tan curiós.
Vam entrar a una casa que semblava buida, i vam veure una foto penjada a la paret. Ens hi vam acostar, i de sobte, tot cridant, en Joan va dir:
- Àvia..
- Com que “àvia”?- va remugar en Pau, estranyat.
- Pau, la dona que hi ha en aquesta foto és la meva àvia!
De cop vam sentir un soroll i ens vam girar; hi havia una dona cromac, o això semblava, perquè vam poder percebre dos pits a la part superior del tronc.
La dona cromac ens va fer un gest, amb el qual qüestionava la nostra presència en aquella casa. En Joan, de manera inmediata li va preguntar qui era la de la foto, i ella va respondre que era la seva filla.
Ara ho començavem a entendre tot. Segons el que podíem deduir, aquella dona, la de la foto, era la seva besàvia, la qual no havia conegut mai. Això volia dir que havíem entrat en el món dels morts.
4t B. Joana Vilapuig, Júlia Gamisans i Aina Mañosa
