OBJECTIU SCALIS VIII

MÓN DE MORTS?

-No és possible! La meva àvia no era una cromac! - va dir en Joan enfadat .- I la meva àvia va morir fa molts anys!

Els dos nois van marxar de la casa abatuts. No podia ser. Hi havia d’haver una altra explicació de perquè la foto estava en aquella casa.

-De debò creus que això és el món dels morts? Creus que tots els cromacs són morts?

-No ho sé, Joan. Però tot això em sembla molt estrany. Com és que hi ha els morts en un planeta que està a milers d’anys llum de la Terra?

-Però llavors, com és que la cromac diu que la de la foto, la teva àvia, és la seva filla?

No va obtenir cap resposta.

Els dos nois desconcertats i sense respostes, van començar a caminar en silenci cap al portal màgic per tornar al campament per explicar-li a la seva base de la Terra el que havia passat i per mirar si ells podien trobar alguna resposta.

Però quan van arribar al portal es van apropar i el portal no es va obrir com havia passat a l’entrar.

De sobte, van veure que cinc guàrdies cromacs s’estaven aproximant, en Pau en veure’ls es va posar molt nerviós i va començar a donar cops al portal i a cridar perquè s’obrís.

Però amb això va aconseguir que els guàrdies es tornessin d’un color vermell, que van suposar que era de ràbia, i que corressin cap a ells.

En Joan va cridar:- Pau, para , que donant-li cops al portal només estàs aconseguint que s’enfadin!

4tB. Marc López, David Moreno i Albert Garriga

VUITÈ CAPÍTOL. AMB ULLS D'INNOCÈNCIA

Mentre m’abraçava amb en Nicolai i recordava els somnis, em va venir la sensació que érem observats. Vaig sentir una sensació de buidor quan en Nicolai em va deixar anar. No hi podia fer res. Em sentia desprotegida, espantada, aterrida... I a més a més, des que en Nicolai havia arribat tenia uns ulls amb fingida innocència clavats a l’esquena. No li vaig voler dir, prou capficat semblava amb el tema dels somnis, com perquè ara jo li parlés d’una por fingida. Qui podia estar observant-nos a casa meva? Qui sabia que érem allà? En aquell moment em vaig sentir com una “barbie” en una casa de nines gegants.

De sobte, va entrar una boira a l’habitació on érem jo i en Nicolai. De sobte, ell va caure fulminat. Em vaig espantar, vaig córrer cap a ell. En ajupir-me al seu costat, vaig observar amb més tranquil·litat que ell encara respirava. La boira cada cop s’anava fent més espessa i em sentia més feble, la vista se m’anava ennuvolant. Vaig tenir prou coratge per aguantar conscient uns segons més, els necessaris per sentir la veu d’un nen que deia:

-Ha arribat el moment, els hem de portar a la central perquè els converteixin en combustible pel sol. I si això funciona, aquesta raça inferior ens farà de butà per al sol.

Tot va ser fosc i vaig notar que ens arrossegaven, però no vaig saber cap a on.

4t A. Queralt Gavaldà Trullàs i Maria Domènech Mas