Es va aixecar i va sortir del lloc on estava amagat i es va encarar a un dels cròmacs, concretament al que tenia més a prop, i li donà una garrotada on ell creia que tenia l’estómac. Aquest va caure estès a terra, però en el mateix moment un cròmac va intentar placar-lo. En Pau, en esquivar-lo, va quedar impressionat de la facilitat amb què es podia moure en aquell cos que feia poc temps que tenia. La resistència va ser inútil ja que tres cròmacs el van immobilitzar i el van estabornir amb un objecte que no sabia ben bé que era ni per què servia.
Quan va recobrar el coneixement, es va trobar lligat a un pal paral·lel al d’en Joan. El cap li feia molt mal i no veia tres cròmacs dalt d’un burro, però es va adonar que estava enmig d’una plaça dalt d’una plataforma i que estaven envoltats de tots els cròmacs del planeta, n’hi havia centenars, i que els miraven impacients des d’una distància raonable.
- Pau... Pau... que em sents?
- Sí, però de que serveix que et senti, no podem fer res ja...
- Com que res... què no has contactat amb la base!?
- Sí, però no els he donat la meva posició, la brúixola digital no em funcionava. Hem begut oli- van dir en Pau mentre li queien unes llàgrimes per la galta-.
En Joan estava a punt de tractar de consolar-lo, però de sobte va aparèixer un cròmac d’entre la multitud de cròmacs que era bastant més gran que els altres, i el més sorprenent és que era d’un color platejat de dalt a baix. Gràcies a aquesta aparença, en Joan i en Pau van deduir que devia ser el cap de la tribu dels cròmacs. Quan ja el van tenir a prop a la plaça és va fer un silenci tens. El cròmac platejat va pronunciar el següent discurs:
- Us he cridat avui, poble cròmac, perquè jutgem entre tots el futur d’aquests éssers que han vingut del cel. Ells han vingut sense el nostre permís i han entrat en llocs sagrats on es tenen visions i els esperits dels avantpassats cobren vida. Avui jo us pregunto, creiem que aquests visitants han de morir aquí i ara?
Tots els cròmacs estaven d’acord amb la mort dels dos nois, i ho demostraven amb un comportament salvatge.
Quatre cròmacs forçuts es van apropar a la plaça. Transportaven una de les esferes de gas incandescents que en Pau i en Joan havien vist al centre de la cova. De sobte ho van entendre tot, els volien cremar vius, com a les bruixes a l’època medieval. Van col·locar l’esfera de foc al centre de la plaça. Van deslligar en Pau i en Joan dels seus respectius pals i els anaven empenyent cap a on estava l’esfera. Quan estaven a punt de caure (tot hi que en Pau no era religiós, ja estava resant), des de la llunyania va aparèixer un multitud de cròmacs extraordinària. En Joan de sobte va dir: “Si que els agrada les execucions, no Pau?”. Els altres cròmacs semblaven estranyats, no s’esperaven, la visita, i no era d’estranyar, ja que de sobte els nous cròmacs es van desenfundar unes armes típicament humanes, que en Joan i en Pau van reconèixer, i van començar a disparar a tot el que es movia. En qüestió de cinc segons, tots els cròmacs es van posar de color vermell, però era massa tard. Els cròmacs humans havien agafat una bona posició i ja els estaven exterminant. En Pau i en Joan, tal i com els van ensenyar a l’acadèmia militar, ja s’havien deslligat i es van estirar al terra. Quan el so dels trets va aturar a la plaça va a tornar a aparèixer un silenci fúnebre, però ara ells dos estaven tranquils. Van dirigir-se cap als altres cròmacs amb els braços enlaire dient que ells eren humans i ho van explicar tot perquè els reconeguessin.
Els cròmacs havien estat exterminats. Objectiu Scalis havia finalitzat, però no com ells volien. Tot i que la missió principal dels dos nois havia fracassat, havien aconseguit el que volien, conquerir el planeta.
FI
Edgar Geatrell i Miquel Garcia 4tB
