No tinc la certesa de demà poder-te repetir això, potser llavors ja no hi seré...demà és tant de temps. Degusto cada instant que passa, oloro el perfum de la mort que m’impregna i m’aferro amb força a la vida. Ara sembla egoista voler viure; tots hauríem d’unir-nos a "l’operació primordial".
Estic esperant que em matin, però encara s’esperaran, només som reserves i no se’ns pot malgastar. De vegades em desperto xopa de llàgrimes: els crits d’agonia se’m repeteixen un cop rere l’altre i se m’han gravat a l’ànima... com el seu somriure: innocent i cruel, amb un llagrimeig de sang calenta que li regalima fins a la barbeta. Parant l’orella sento, murmuris, les veus dels que ja van agonitzar, massa febles per vèncer els xiulets eixordidors de les seves armes.
Potser val més que no m’escoltis, ja no sóc la d’abans, si em veiessis...semblo un cadàver! La pell esgrogueïda, els llavis lívids, tot ha mort.
I...no, per pietat no m’ho retreguis, però començo a creure que potser és veritat allò que diuen, que el sol s'ha apagat.
4t d'ESO A Oriol Solé i Glòria Macià
