Ara ja m’he quedat sola, se m'han endut a la Laura, l’única persona amb la qual podia confiar perquè sabia que estava en la mateixa situació que jo, la persona amb la qual havia pensat un pla que ja no podria dur a terme, i que jo sola no m'atraveixo a complir, ja que seria incapaç de sortir-me'n sola.
Els rumors que el sol s'ha apagat són cada cop més contundents i això vol dir que els que preparen l’operació primordial deuen estar actuant amb més rapidesa i per tant, ens queda poc temps de vida. Tinc por, però haig d'actuar de pressa, haig de pensar un altre pla jo sola perquè al meu voltant la gent sembla hipnotitzada per la por, la confusió, el mal que els han fet i és que realment ens ho han pres tot. Però jo no em vull quedar de braços plegats, vull lluitar fins al final i així no morir amb la sensació de que m'he rendit abans d'hora i que podria haver fet alguna cosa que em salvés. Ara que he recuperat la vista tinc més possibilitats, encara que en el cas que em salvés, no sé quines possibilitats tindria en un món sense sol, sense llum, sense esperança... Potser si que ens estan fent un favor tancant-nos aquí a dintre i així no poder veure com ha quedat el món.
Mentre estava immersa en els meus pensaments sento una veu reconeguda però amb la que ja no confio:
-Ho sento Dafne -em diu en Nicolai- jo no t'ho volia fer, creu-me quan et dic que no tenia més alternativa, ja t'ho explicaré tot quan els dos haguem aconseguit sortir d'aquí, ara hem d'actuar de pressa i donar-ho tot per aconseguir el que volem; marxar d'aquí.
4t A. Marina Rodríguez Travé i Helena Jover Escapa.
