MECANOSCRITS ARXIVATS

Doncs, sí, ja hem arribat al final d'aquests "mecanoscrits del segle XXI" que heu anat escrivint, entre tots, al llarg del curs...dos relats completament diferents, Objectiu Scalis i el que va començar amb un capítol titulat El perfum de la mort i ha acabat amb Expiació.

Estic molt contenta de la vostra participació, del procés creatiu i del resultat final...feu una prova molt senzilla, digueu-li a algun company, familiar, amic que es llegeixi el relat de principi a fi...per molt enrevessat que sembli, el troba prou versemblant i coherent, oi? L'atrapa? Creu que està prou ben escrit? Queda clar que pertany al gènere de la ciència-ficció? Jo us contesto afirmativament a totes les preguntes i espero que continueu sent creatius en tot allò que feu.

Gràcies a tots per la feina! Bones lectures i bon estiu!

Elisabet

ÚLTIM CAPÍTOL. EXPIACIÓ

Estic cansada: cansada de patir, de ser incapaç de distingir la realitat d’un malson que es repeteix una vegada i una altra i, malgrat tot, no em vull despertar. Sempre es moren els altres, sempre... Per què ploro? Encara tinc ganes de viure?

Tot ha anat com en el meu somni, sense la Laura, és clar. Era a l’última porta, a un pas de ser feliç que en Nicolai m’ha apuntant amb la pistola... però aquest cop de veritat.

Quan l’altre controlador marxa, en Nicolai escruta l’entorn i m’ofereix la mà; la prenc temorosa, on més em puc aferrar? Els nostres passos ressonen a les galeries: clap, clap... no hi ha ningú o potser és la foscor que no me’ls deixa veure. Arribem a una sala: només hi ha una taula, dues cadires i una ampolla de licor... i una porta al fons. En Nicolai s’asseu a la cadira i per beure es treu els guants cuir, duu un anell preciós, que brilla com... S’adona que me’l miro i diu:

“─Has desitjat mai una estrella...? Jo te’n puc donar un trosset. ─diu mentre m’abraça. Faig un xiscle molt agut, ell me l’ofega de seguida amb la mà aspra. ─Si fossis com nosaltres, Dafne... Tant li fa. Penso acabar amb tot això. No pas per tu, en el fons, només és pur egoisme.

Jo només volia investigar, buscar noves maneres de crear combustible: els jaciments de petroli era qüestió de mesos que s’esgotessin per complet... La medul·la òssia de l’anguila elèctrica, en canvi, resultava una font molt profitosa. Contenia un alt percentatge de cèl·lules mare alvines, l’estructura de la vida; i també rebia un gran nombre d’impulsos nerviosos neuronals... Mai no se m’hauria acudit fer-ho amb persones.

Però després van arribar temps foscos. La sonda espacial va tornar de Mercuri portant noves desastroses: la massa del Sol s’havia convertit pràcticament tota en energia. La quantitat de residus radioactius i gasos hivernacles que els humans havíem abocat havien provocat reaccions de combustió inesperades amb l’hidrogen del Sol. Primer l’estrella es convertiria en una gegant roja, després en una nana blanca, a continuació en un forat negre... finalment en no-res. En altres paraules: un procés de milions d’anys quedava reduït a uns quants anys i, sense llum, tot moriria.

Vaig guanyar el premi Nobel de fisiologia, bé, me’l van regalar. Era una peça més de l’engranatge... Cap d’experimentació, líder d’un equip coordinat amb la NASA... em sentia tan important amb els meus experiments. Vam començar a fer proves amb conills blancs, amb guepards de les neus, amb goril·les albins... A fora esclatava la tercera guerra mundial i aquí dins la solució final.

Després, arribaren els primers cadàvers albins... però era una pena matar-los si vius se n’obtenia molt més. Jo no hi vaig estar d’acord, però tampoc podia negar-m’hi... T’horroritzaria veure tot el que hom pot arribar a fer per viure un dia més, una hora, un segon...

A tots els que portaven, després de realitzar-los un escàner al cervell, utilitzàvem un làser neurològic per afeblir-los les interconnexions més perilloses localitzades. Per acabar, els implantàvem un petit microxip, com un fusible, que ens avisaria si, en un cas hipotètic, el cervell era capaç de restablir-les. No els esborraven tots els records, només aquells que podien ser prou forts per fer-los aixecar en contra nostra. Sense esperança, sense fe, sense res en què poder creure... no calen cadenes ni barrots. Els propis pensaments són la presó perfecte, ningú no en pot fugir.

Tu eres la meva obsessió. Estaves obstinada a no oblidar les persones que tant t’havies estimat. Les buscaves dins teu, allà on fos... Per més que te les traguéssim del cap, era ben bé que les duies al cor.”

En Nicolai queda en silenci, contemplant-me. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble. En les últimes paraules ronques s’hi insinuava un to d’hipocresia... però se l’empassa gola avall. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble.

“─Vés-te’n. Els altres supervivents ja deuen ser a fora. D’aquí a deu minuts el generador es posarà en marxa, i ja hauries de ser fora. Avui, saps, no serà com cada dia. S’hi han produït unes quantes fuites... tot això es convertirà en un cementiri nuclear... només en quedaran cendres... “

Li ha quedat als llavis un somriure amarg com l’última glopada de licor. S’aixeca sense esma de la cadira i m’obre la porta de la sala. Només hi ha un tram d’escales, quatre o cinc esglaons, i més amunt la llibertat.

En Nicolai i jo la contemplem en silenci. Li regalimen galtes avall un parell de llàgrimes, se les eixuga bruscament, clava un cop de puny a la taula i apuntant-me amb la pistola, crida:

“─Fora!!!”

Pujo les escales a poc a poc. Els rajos juganers del sol ja m’acaricien la pell pàl·lida i cada cop que respiro em sento més viva. A l’últim esglaó m’aturo en sec. En Nicolai em segueix apuntant amb la pistola però sé que no dispararà. Li xiuxiuejo unes paraules, només per ell... em faria vergonya dir-les a ningú més. Ara el recordo, recordo com el vaig estimar... i ell, el meu marit, encara m’estima.

***

Palpo la terra, l’estrenyo ben fort per que no se m’esmunyi, m’aferro als brins d’herba... sóc lliure. Els meus brams ressonen en el bosc i s’uneixen amb els altres sense escoltar-los. Ja no em queden llàgrimes, però segueixo plorant d’alegria i de tristesa: ─Sóc viva! Sóc viva!!!

Se sent un tret i tothom calla. Unes flamarades immenses s’alcen fins als núvols i tot el laboratori s’esfondra. En acabar, “només en queden cendres...”

El cel és preciós, el tapís de núvol s’ha esquinçat i el broden mil colors: lila, morat, vermell, taronja, groc... El sol sembla una cirera àcida i els ocells fent ganyotes al seu voltant grallen per menjar-se-la.

Contemplo la posta amb ulls d’enamorada: De fet, és com totes les altres... només jo me la miro diferent. Parpellejo uns instants i quan torno a obrir els ulls el sol ja s’ha amagat. Miro a l’horitzó i somric: potser ja no el veuré mai més...

FI

Glòria Macià i Oriol Solé. 4t A

OBJECTIU SCALIS XI: FINAL

Es va aixecar i va sortir del lloc on estava amagat i es va encarar a un dels cròmacs, concretament al que tenia més a prop, i li donà una garrotada on ell creia que tenia l’estómac. Aquest va caure estès a terra, però en el mateix moment un cròmac va intentar placar-lo. En Pau, en esquivar-lo, va quedar impressionat de la facilitat amb què es podia moure en aquell cos que feia poc temps que tenia. La resistència va ser inútil ja que tres cròmacs el van immobilitzar i el van estabornir amb un objecte que no sabia ben bé que era ni per què servia.

Quan va recobrar el coneixement, es va trobar lligat a un pal paral·lel al d’en Joan. El cap li feia molt mal i no veia tres cròmacs dalt d’un burro, però es va adonar que estava enmig d’una plaça dalt d’una plataforma i que estaven envoltats de tots els cròmacs del planeta, n’hi havia centenars, i que els miraven impacients des d’una distància raonable.

- Pau... Pau... que em sents?

- Sí, però de que serveix que et senti, no podem fer res ja...

- Com que res... què no has contactat amb la base!?

- Sí, però no els he donat la meva posició, la brúixola digital no em funcionava. Hem begut oli- van dir en Pau mentre li queien unes llàgrimes per la galta-.

En Joan estava a punt de tractar de consolar-lo, però de sobte va aparèixer un cròmac d’entre la multitud de cròmacs que era bastant més gran que els altres, i el més sorprenent és que era d’un color platejat de dalt a baix. Gràcies a aquesta aparença, en Joan i en Pau van deduir que devia ser el cap de la tribu dels cròmacs. Quan ja el van tenir a prop a la plaça és va fer un silenci tens. El cròmac platejat va pronunciar el següent discurs:

- Us he cridat avui, poble cròmac, perquè jutgem entre tots el futur d’aquests éssers que han vingut del cel. Ells han vingut sense el nostre permís i han entrat en llocs sagrats on es tenen visions i els esperits dels avantpassats cobren vida. Avui jo us pregunto, creiem que aquests visitants han de morir aquí i ara?

Tots els cròmacs estaven d’acord amb la mort dels dos nois, i ho demostraven amb un comportament salvatge.

Quatre cròmacs forçuts es van apropar a la plaça. Transportaven una de les esferes de gas incandescents que en Pau i en Joan havien vist al centre de la cova. De sobte ho van entendre tot, els volien cremar vius, com a les bruixes a l’època medieval. Van col·locar l’esfera de foc al centre de la plaça. Van deslligar en Pau i en Joan dels seus respectius pals i els anaven empenyent cap a on estava l’esfera. Quan estaven a punt de caure (tot hi que en Pau no era religiós, ja estava resant), des de la llunyania va aparèixer un multitud de cròmacs extraordinària. En Joan de sobte va dir: “Si que els agrada les execucions, no Pau?”. Els altres cròmacs semblaven estranyats, no s’esperaven, la visita, i no era d’estranyar, ja que de sobte els nous cròmacs es van desenfundar unes armes típicament humanes, que en Joan i en Pau van reconèixer, i van començar a disparar a tot el que es movia. En qüestió de cinc segons, tots els cròmacs es van posar de color vermell, però era massa tard. Els cròmacs humans havien agafat una bona posició i ja els estaven exterminant. En Pau i en Joan, tal i com els van ensenyar a l’acadèmia militar, ja s’havien deslligat i es van estirar al terra. Quan el so dels trets va aturar a la plaça va a tornar a aparèixer un silenci fúnebre, però ara ells dos estaven tranquils. Van dirigir-se cap als altres cròmacs amb els braços enlaire dient que ells eren humans i ho van explicar tot perquè els reconeguessin.

Els cròmacs havien estat exterminats. Objectiu Scalis havia finalitzat, però no com ells volien. Tot i que la missió principal dels dos nois havia fracassat, havien aconseguit el que volien, conquerir el planeta.

FI

Edgar Geatrell i Miquel Garcia 4tB

OBJECTIU SCALIS X

El Pau, encara estava confús, però no va dubtar ni un moment a prendre una decisió tan complicada: havia de seguir els cromacs i salvar al seu amic, no el podia deixar sol a mercè d’aquells éssers tan desconeguts.

Va seguir el camí de tornada a la ciutat i de seguida els va tornar a veure. Just a l’entrada de la ciutat estaven reunits almenys uns centenars de cromacs i havien lligat al Joan a un llarg tronc ple de claus. En Pau es va amagar darrere uns arbustos perquè no el detectessin i va començar a idear un pla per rescatar el seu company.

Va agafar el seu transmissor i va provar de contactar amb la flota de la nebulosa N-63, però no li responien; desesperat, ho va tornar a provar, i al cap d’uns minuts va sentir una resposta:

- Aquí la nau 2056Sf , què passa, company?

- Els cromacs han capturat el Joan i crec que el volen matar.

- Diga’ns les coordenades i enviarem unes patrulles de salvament.

- No sé on sóc! La brúixola digital no funciona!

- No et preocupis, ja estem venint, has de mantenir la calma i no fer cap disbarat, canvi.

Just llavors en Pau va sentir un soroll, els cromacs l’havien descobert, què faria ara?

4t A. Cristina Lucena i Llorenç Rotés

CAPÍTOL ONZÈ. S'HA FOS EL MÓN, ARA TOCA FUGIR

Ara ja m’he quedat sola, se m'han endut a la Laura, l’única persona amb la qual podia confiar perquè sabia que estava en la mateixa situació que jo, la persona amb la qual havia pensat un pla que ja no podria dur a terme, i que jo sola no m'atraveixo a complir, ja que seria incapaç de sortir-me'n sola.

Els rumors que el sol s'ha apagat són cada cop més contundents i això vol dir que els que preparen l’operació primordial deuen estar actuant amb més rapidesa i per tant, ens queda poc temps de vida. Tinc por, però haig d'actuar de pressa, haig de pensar un altre pla jo sola perquè al meu voltant la gent sembla hipnotitzada per la por, la confusió, el mal que els han fet i és que realment ens ho han pres tot. Però jo no em vull quedar de braços plegats, vull lluitar fins al final i així no morir amb la sensació de que m'he rendit abans d'hora i que podria haver fet alguna cosa que em salvés. Ara que he recuperat la vista tinc més possibilitats, encara que en el cas que em salvés, no sé quines possibilitats tindria en un món sense sol, sense llum, sense esperança... Potser si que ens estan fent un favor tancant-nos aquí a dintre i així no poder veure com ha quedat el món.

Mentre estava immersa en els meus pensaments sento una veu reconeguda però amb la que ja no confio:

-Ho sento Dafne -em diu en Nicolai- jo no t'ho volia fer, creu-me quan et dic que no tenia més alternativa, ja t'ho explicaré tot quan els dos haguem aconseguit sortir d'aquí, ara hem d'actuar de pressa i donar-ho tot per aconseguir el que volem; marxar d'aquí.

4t A. Marina Rodríguez Travé i Helena Jover Escapa.

DESÈ CAPÍTOL. DE L'U AL DEU

La dona anava parlant i jo ja sabia el que diria, així que vaig adonar-me que en Nicolai m’havia traicionat. Vaig quedar-me petrificada i li vaig explicar a aquella dona que això ho havia somiat abans, que aquesta situació ja l’havia viscut, i ella em tranquil·litzà dient-me que a ella també li havia passat.

Al cap de dues hores vaig recobrar parcialment la vista i la dona seguí explicant-me tot de detalls sobre el projecte. A la nit, mentre els vigilants dormien, la dona em despertà, i vaig tenir la sensació com si em retornessin a la vida. La dona m’explicà que els que podien fer més combustible tenien números més baixos mentre que els que servien menys, tenien els més alts: l’escala anava de l’u al deu. Ella tenia el dos i estava horroritzada perquè ja havien acabat amb tots els números u, jo tenia el 8 i m’alleujà saber que encara tenia temps per fugir. Ella, a cada minut que passava estava pitjor, però vam poder fer un pla per escapar, i ens vam tornar a dormir sense despertar sospites.

Estem a l’últim pas del pla, ja puc sentir l’aire lliure, només queda una porta, de sobte ens sorprèn en Nicolai per darrera amb una pistola i ens obliga a entrar a una sala, on ens està a punt de disparar...

-Desperteu-vos! No serviu ni per aixecar-vos a una hora!- digué un vigilant. Vaig despertar-me de cop, amb la roba suada i amb molt mal de cap. El primer que vaig fer va ser explicar-li el somni, i ella em va dir que havia somiat el mateix, així que no intentaríem avui, escapar.

Instants després, quan anàvem a esmorzar, van agafar a tots els dosos i se’ls emportaren. No els vam tornar a veure.

4t ESO A. Adrià González i Ivan Ruiz

OBJECTIU SCALIS IX

Les advertències d'en Joan no feien efecte a en Pau i cada cop cridava més, la qual cosa feia que els cromacs tinguessin cada cop un aspecte més violent.

Tenien als cromacs ja molt a prop, tant que ja es donaven per vençuts, i quan van treure les armes per atacar a en Joan i en Pau, de sobte es van aturar de cop. En Joan i en Pau van veure que els cromacs van començar a parlar entre ells, i aleshores en Pau va aprofitar per dir-li a en Joan en veu baixa perquè els cromacs no se n’adonessin:

-Per què creus que s'han aturat de cop?

-La veritat, no ho sé, però millor si s'hagués obert el portal.

-És estrany... abans, a l’entrar en aquest món, el portal s'ha obert com si res i ara no? Aquí passa alguna cosa...

De sobte, van veure als cromacs com afirmaven amb el cap a la vegada. Van agafar a en Joan, mentre ell s'hi oposava i al final se’l van duu un altre cop cap a la seva civilització. I en Pau va quedar-se allà, confús pel que havia passat. De sobte, es va obrir el portal i es va estranyar...:

-Crec que ja sé perquè s'ha obert ara. No admet la presència de cromacs, però, per què quan els cromacs encara estaven lluny, no s'ha obert?

Després de donar-li voltes va trobar la solució:
-La descendència! En Joan té gens de cromac... Per això a mi m'han deixat aquí sol i a ell se l’han dut!

Cada vegada li sorgien més preguntes sense resposta, fins que es va veure obligat a prende un decisió en la qual es veuria com és en realitat en Pau:

-Però que faig ara, aprofito que està el portal obert per marxar sense en Joan, o m'arrisco anar a buscar-lo...?

4t B. Marina Méndez i Oscar Real