MECANOSCRITS ARXIVATS

Doncs, sí, ja hem arribat al final d'aquests "mecanoscrits del segle XXI" que heu anat escrivint, entre tots, al llarg del curs...dos relats completament diferents, Objectiu Scalis i el que va començar amb un capítol titulat El perfum de la mort i ha acabat amb Expiació.

Estic molt contenta de la vostra participació, del procés creatiu i del resultat final...feu una prova molt senzilla, digueu-li a algun company, familiar, amic que es llegeixi el relat de principi a fi...per molt enrevessat que sembli, el troba prou versemblant i coherent, oi? L'atrapa? Creu que està prou ben escrit? Queda clar que pertany al gènere de la ciència-ficció? Jo us contesto afirmativament a totes les preguntes i espero que continueu sent creatius en tot allò que feu.

Gràcies a tots per la feina! Bones lectures i bon estiu!

Elisabet

ÚLTIM CAPÍTOL. EXPIACIÓ

Estic cansada: cansada de patir, de ser incapaç de distingir la realitat d’un malson que es repeteix una vegada i una altra i, malgrat tot, no em vull despertar. Sempre es moren els altres, sempre... Per què ploro? Encara tinc ganes de viure?

Tot ha anat com en el meu somni, sense la Laura, és clar. Era a l’última porta, a un pas de ser feliç que en Nicolai m’ha apuntant amb la pistola... però aquest cop de veritat.

Quan l’altre controlador marxa, en Nicolai escruta l’entorn i m’ofereix la mà; la prenc temorosa, on més em puc aferrar? Els nostres passos ressonen a les galeries: clap, clap... no hi ha ningú o potser és la foscor que no me’ls deixa veure. Arribem a una sala: només hi ha una taula, dues cadires i una ampolla de licor... i una porta al fons. En Nicolai s’asseu a la cadira i per beure es treu els guants cuir, duu un anell preciós, que brilla com... S’adona que me’l miro i diu:

“─Has desitjat mai una estrella...? Jo te’n puc donar un trosset. ─diu mentre m’abraça. Faig un xiscle molt agut, ell me l’ofega de seguida amb la mà aspra. ─Si fossis com nosaltres, Dafne... Tant li fa. Penso acabar amb tot això. No pas per tu, en el fons, només és pur egoisme.

Jo només volia investigar, buscar noves maneres de crear combustible: els jaciments de petroli era qüestió de mesos que s’esgotessin per complet... La medul·la òssia de l’anguila elèctrica, en canvi, resultava una font molt profitosa. Contenia un alt percentatge de cèl·lules mare alvines, l’estructura de la vida; i també rebia un gran nombre d’impulsos nerviosos neuronals... Mai no se m’hauria acudit fer-ho amb persones.

Però després van arribar temps foscos. La sonda espacial va tornar de Mercuri portant noves desastroses: la massa del Sol s’havia convertit pràcticament tota en energia. La quantitat de residus radioactius i gasos hivernacles que els humans havíem abocat havien provocat reaccions de combustió inesperades amb l’hidrogen del Sol. Primer l’estrella es convertiria en una gegant roja, després en una nana blanca, a continuació en un forat negre... finalment en no-res. En altres paraules: un procés de milions d’anys quedava reduït a uns quants anys i, sense llum, tot moriria.

Vaig guanyar el premi Nobel de fisiologia, bé, me’l van regalar. Era una peça més de l’engranatge... Cap d’experimentació, líder d’un equip coordinat amb la NASA... em sentia tan important amb els meus experiments. Vam començar a fer proves amb conills blancs, amb guepards de les neus, amb goril·les albins... A fora esclatava la tercera guerra mundial i aquí dins la solució final.

Després, arribaren els primers cadàvers albins... però era una pena matar-los si vius se n’obtenia molt més. Jo no hi vaig estar d’acord, però tampoc podia negar-m’hi... T’horroritzaria veure tot el que hom pot arribar a fer per viure un dia més, una hora, un segon...

A tots els que portaven, després de realitzar-los un escàner al cervell, utilitzàvem un làser neurològic per afeblir-los les interconnexions més perilloses localitzades. Per acabar, els implantàvem un petit microxip, com un fusible, que ens avisaria si, en un cas hipotètic, el cervell era capaç de restablir-les. No els esborraven tots els records, només aquells que podien ser prou forts per fer-los aixecar en contra nostra. Sense esperança, sense fe, sense res en què poder creure... no calen cadenes ni barrots. Els propis pensaments són la presó perfecte, ningú no en pot fugir.

Tu eres la meva obsessió. Estaves obstinada a no oblidar les persones que tant t’havies estimat. Les buscaves dins teu, allà on fos... Per més que te les traguéssim del cap, era ben bé que les duies al cor.”

En Nicolai queda en silenci, contemplant-me. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble. En les últimes paraules ronques s’hi insinuava un to d’hipocresia... però se l’empassa gola avall. En els seus ulls hi espurneja la lluentor de l’anell cada cop més feble.

“─Vés-te’n. Els altres supervivents ja deuen ser a fora. D’aquí a deu minuts el generador es posarà en marxa, i ja hauries de ser fora. Avui, saps, no serà com cada dia. S’hi han produït unes quantes fuites... tot això es convertirà en un cementiri nuclear... només en quedaran cendres... “

Li ha quedat als llavis un somriure amarg com l’última glopada de licor. S’aixeca sense esma de la cadira i m’obre la porta de la sala. Només hi ha un tram d’escales, quatre o cinc esglaons, i més amunt la llibertat.

En Nicolai i jo la contemplem en silenci. Li regalimen galtes avall un parell de llàgrimes, se les eixuga bruscament, clava un cop de puny a la taula i apuntant-me amb la pistola, crida:

“─Fora!!!”

Pujo les escales a poc a poc. Els rajos juganers del sol ja m’acaricien la pell pàl·lida i cada cop que respiro em sento més viva. A l’últim esglaó m’aturo en sec. En Nicolai em segueix apuntant amb la pistola però sé que no dispararà. Li xiuxiuejo unes paraules, només per ell... em faria vergonya dir-les a ningú més. Ara el recordo, recordo com el vaig estimar... i ell, el meu marit, encara m’estima.

***

Palpo la terra, l’estrenyo ben fort per que no se m’esmunyi, m’aferro als brins d’herba... sóc lliure. Els meus brams ressonen en el bosc i s’uneixen amb els altres sense escoltar-los. Ja no em queden llàgrimes, però segueixo plorant d’alegria i de tristesa: ─Sóc viva! Sóc viva!!!

Se sent un tret i tothom calla. Unes flamarades immenses s’alcen fins als núvols i tot el laboratori s’esfondra. En acabar, “només en queden cendres...”

El cel és preciós, el tapís de núvol s’ha esquinçat i el broden mil colors: lila, morat, vermell, taronja, groc... El sol sembla una cirera àcida i els ocells fent ganyotes al seu voltant grallen per menjar-se-la.

Contemplo la posta amb ulls d’enamorada: De fet, és com totes les altres... només jo me la miro diferent. Parpellejo uns instants i quan torno a obrir els ulls el sol ja s’ha amagat. Miro a l’horitzó i somric: potser ja no el veuré mai més...

FI

Glòria Macià i Oriol Solé. 4t A