De cop vaig quedar-me en blanc, vaig sentir un telèfon a la llunyania, cada cop més a prop i més insistent. En un segon, vaig tornar a la realitat. Un altre cop el mateix somni. Vaig obrir els ulls amb una barreja entre por i sorpresa. Era a la meva habitació, on havia estat sempre. Vaig posar els peus a terra i vaig córrer fins on era el telèfon. Per fi, i encara una mica sufocada i confosa per aquell somni repetitiu, vaig despenjar bruscament l’auricular del telèfon i vaig contestar amb un crit angoixat. Era en Nicolai. Als dos els ens estava passant el mateix; el mateix somni se’ns repetia una vegada rere l’altre. Aquest cop, vam decidir de trobar-nos a casa meva.
En vint minuts, en Nicolai ja era amb mi. Sense vacil·lar, ens vam explicar cada mínim detall del somni, bé, dels somnis. Vam intentar analitzar-los. No vam saber com treure’n aigua clara, però una cosa si que teníem clara, tot allò no era una casualitat. Aquelles premonicions serien decisives per al seu futur...
En aquell moment vam comprendre que havíem de canviar alguna cosa, per tal de poder salvar la humanitat, i que aquell somni es parés de repetir.
4t A. Sònia Rinaz i Anna Castañé
