Mentre m’abraçava amb en Nicolai i recordava els somnis, em va venir la sensació que érem observats. Vaig sentir una sensació de buidor quan en Nicolai em va deixar anar. No hi podia fer res. Em sentia desprotegida, espantada, aterrida... I a més a més, des que en Nicolai havia arribat tenia uns ulls amb fingida innocència clavats a l’esquena. No li vaig voler dir, prou capficat semblava amb el tema dels somnis, com perquè ara jo li parlés d’una por fingida. Qui podia estar observant-nos a casa meva? Qui sabia que érem allà? En aquell moment em vaig sentir com una “barbie” en una casa de nines gegants.
De sobte, va entrar una boira a l’habitació on érem jo i en Nicolai. De sobte, ell va caure fulminat. Em vaig espantar, vaig córrer cap a ell. En ajupir-me al seu costat, vaig observar amb més tranquil·litat que ell encara respirava. La boira cada cop s’anava fent més espessa i em sentia més feble, la vista se m’anava ennuvolant. Vaig tenir prou coratge per aguantar conscient uns segons més, els necessaris per sentir la veu d’un nen que deia:
-Ha arribat el moment, els hem de portar a la central perquè els converteixin en combustible pel sol. I si això funciona, aquesta raça inferior ens farà de butà per al sol.
Tot va ser fosc i vaig notar que ens arrossegaven, però no vaig saber cap a on.
4t A. Queralt Gavaldà Trullàs i Maria Domènech Mas
