Laberints Part 1
- Espero que sí, però serà millor que anem amb compte.
- Què fem, Joan? Anem als túnels o muntem una petita base aquí?
- Crec que hauríem d’esperar que vinguin els reforços aquí.
- D’acord, muntarem una petita cabana.
A la nit van tenir preparada la cabana.
- Penso que hauria de fer guàrdia un dels dos per si passa alguna cosa, no?
- Sí, però la primera la fas tu.
En Pau va pujar a un lloc elevat per poder tenir una visió millor.
Des del seu lloc podia veure tot de forats i petites coves que suposava que eren les entrades als túnels i va alegrar-se que haguessin decidit no entrar-hi perquè segur que a hores d’ara ja s’haurien perdut en aquell laberint gegant; a més, tampoc estaven del tot segurs que no hi hagués altres éssers a part dels Cromacs.
Al cap d’una estona de fer guàrdia, en Pau va sentir un soroll estrany que venia de molt a prop,va posar-se en peu, va mirar al voltant i de sobte tres éssers d’aparença humana el van abordar. Era de nit i amb prou feines els va poder veure, però això no li va impedir veure els seus enormes ulls i aquelles dents tan esmolades situades a una mandíbula que bavejava constantment, envoltada d’una pell escamosa que a la llum de les llunes li havia semblat blava. Va fer un tret a l’aire i en Joan es va despertar, sortint com un desesperat de la cabana, i en veure que en Pau estava en perill, va pujar com va poder fins on era ell i va encendre una bengala. Els tres individus xisclaren de tal manera que creien que els rebentarien els timpans. Poc després, no quedava rastre d’aquests éssers, no sabien si havien fugit o s’havien amagat,perquè el dolor produït a les orelles era tan gran que tancaren els ulls.
- Pau, serà millor que encenguem una foguera com sigui o com a mínim sabem que sense llum no podrem estar aquí, tenim dues opcions: entrar en un túnel per passar-hi la nit o quedar-nos aquí fora exposats a aquests monstres.
- Però si anem al túnel no sabrem tornar, després.
- Recordes la llegenda del laberint del minotaure?
- M’estàs dient que farem el mateix?
- Més o menys, però com que no tenim cap cosa amb un fil suficientment llarg...
- I si utilitzem el de la tenda d’acampada? No la hem treta per no cridar l’atenció, potser ens serveix.
- És veritat!
Van desplegar la tenda i van començar a desfilar la tela fins que obtingueren un fil del tamany desitjat.
- Ho portes tot?
- Sí, va anem-hi, que no vull tornar a veure aquells éssers endimoniats.
Van baixar per un dels túnels,van lligar l’extrem del fil a una de les barres de la tenda i la deixaren al terra. Van seguir caminant,van fixar-se més en la fauna que l’altra vegada, que amb la il·lusió no hi van prestar-hi molta atenció. Hi havien unes flors liles molt grans que feien una olor dolça com si fos un núvol de sucre, com els que menjaven de petits, però van fixar-s’hi en una que hi tenia un cos d’un Cromac en descomposició, la planta l’estava triturant a poc a poc amb les serretes dels pètals, aleshores van entendre el perquè de l’olor i van desitjar de no haver estat presents en l’escena que acabaven de veure. Van arribar a un encreuament de túnels i van decidir establir-se allà,van tapar-se amb una manta i es van dir bona nit, sense ser conscients del que els passaria demà.
-Pau, Pau, desperta!.
-Què vols?
-Els Cromacs! Estant venint cap aquí!
-Com?!
-Sí! Que no sents les passes? Corre, seguim avançant!
-Cap on tirem? Dreta , esquerra o tot recte?-Va dir en Pau desesperat.
-La dreta!
Van arreplegar totes les coses i van tombar a la dreta, però, de sobte van saber que havia estat la pitjor opció.
4t B. Mercè Mañosa, Adrià Corral i Pau Sangenís.
