Es van trobar en la pitjor situació de les seves vides. Havien triat el camí incorrecte, aquell túnel no tenia sortida. Els cromacs, que tenien un bon sentit de l’olfacte, van ensumar-los i van rodejar-los, poc a poc es van anar apropant i van començar a analitzar-los.
Van veure que no estaven armats i van començar a parlar en un idioma molt estrany. Seguidament, els cromacs van canviar d’aspecte i en Pau va comprendreque devia ser per l'estat d'ànim que havien canviat el seu color de pell: ara era d’un color blavós tirant a lila. En Joan es va espantar i va deixar anar un crit, els cromacs van fer un salt endarrera i van canviar de color ràpidament eren d'un color grogós; potser perquè estaven atemorits, un d'ells, que segurament era un cromac de poca edat, va començar a expulsar un líquid verdós pels ulls.
-Podria ser la seva manera de plorar?- va preguntar en Joan a en Pau. Ell d'immediat va intentar consolar al cromac petit. Se sentia malament per haver fet que plorés. El cromac petit va sentir-se més segur al saber que el noi era de confiança i va tornar al seu aspecte blavós. Aleshores, els cromacs van conviadar-los a la seva cova, bé, així és com l'anomenaven ells. Després de caminar una mitja horeta van arribar a aquella cova, primer van entrar les dones cromac amb els fills cromac, i seguidament els homes cromacs, ells dos es quedaren bocabadats perquè no hi havia cap mena de porta o escletxa, per on havien d’haver passat? Era tot tan misteriós i alhora estrany! Van quedar-se esperant la senyal que els fes entendre que podien entrar, i com podien entrar?
De sobte es va obrir una mena de portal màgic on, des de fora, es podien veure unes gran muntanyes amb un riu a simple vista bastant cabdalós. En Joan i en Pau no sabien si entrar o girar mitja volta ara que cap cromac els estava mirant...
-Entrem?
- Però...
4t B. Maria José Vera, Mireia Sunyer i Marc Fernández
