Al cap d’uns minuts vaig donar la missió per perduda, no hi podia veure i fàcilment em podien descobrir i tornar-me a tancar, però tot i així, m’ho vaig repensar; què hi perdia? Res. Vaig començar a palpar la paret, era rugosa i humida, la vaig seguir fins que vaig notar el pom d’una porta; s’obriria? És clar que sí. Va ser fàcil, només obrir-la vaig notar un gran canvi de llums i una olor forta i persistent; que podia ser?. Vaig tardar uns minuts en reaccionar , em costava respirar i els ulls se’m tancaven, era gas. De cop vaig sentir uns passos que venien des de l’infinit; qui podia ser? I per intuïció m’hi vaig anar acostant, cada vegada els sentia més forts fins que de cop unes paraules bastant familiars em van arribar a l’orella.
-Agafa’m la mà i segueix-me, no t’aturis, estàs en perill.
La seva veu encoratjadora, em va tranquil·litzar, era ell.
Vam anar avançant ràpidament, escoltava veus difícils d’entendre, però a mesura que anàvem avançant cap a la nostra possible salvació les anava sentint més clares. No tenien sentit. Les veus em deien que li deixés anar la mà, però jo amb la mà ferma contra la seva no vaig fer cas, serien imaginacions...
Ens vam endinsar amb molta gent, la mà d’en Nicolau es va anar desprenent de la meva, i una veu dolça i aguda em va dir: En Nicolau no és qui et penses.
Em vaig quedar petrificada, el que m’estava dient em feia molta por. La dona em va explicar què hi fèiem allà, era la dona que havia aparegut en el meu somni...
4t A. Berta Ferrer i Estel Garcia.
