CAPÍTOL ONZÈ. S'HA FOS EL MÓN, ARA TOCA FUGIR

Ara ja m’he quedat sola, se m'han endut a la Laura, l’única persona amb la qual podia confiar perquè sabia que estava en la mateixa situació que jo, la persona amb la qual havia pensat un pla que ja no podria dur a terme, i que jo sola no m'atraveixo a complir, ja que seria incapaç de sortir-me'n sola.

Els rumors que el sol s'ha apagat són cada cop més contundents i això vol dir que els que preparen l’operació primordial deuen estar actuant amb més rapidesa i per tant, ens queda poc temps de vida. Tinc por, però haig d'actuar de pressa, haig de pensar un altre pla jo sola perquè al meu voltant la gent sembla hipnotitzada per la por, la confusió, el mal que els han fet i és que realment ens ho han pres tot. Però jo no em vull quedar de braços plegats, vull lluitar fins al final i així no morir amb la sensació de que m'he rendit abans d'hora i que podria haver fet alguna cosa que em salvés. Ara que he recuperat la vista tinc més possibilitats, encara que en el cas que em salvés, no sé quines possibilitats tindria en un món sense sol, sense llum, sense esperança... Potser si que ens estan fent un favor tancant-nos aquí a dintre i així no poder veure com ha quedat el món.

Mentre estava immersa en els meus pensaments sento una veu reconeguda però amb la que ja no confio:

-Ho sento Dafne -em diu en Nicolai- jo no t'ho volia fer, creu-me quan et dic que no tenia més alternativa, ja t'ho explicaré tot quan els dos haguem aconseguit sortir d'aquí, ara hem d'actuar de pressa i donar-ho tot per aconseguir el que volem; marxar d'aquí.

4t A. Marina Rodríguez Travé i Helena Jover Escapa.

DESÈ CAPÍTOL. DE L'U AL DEU

La dona anava parlant i jo ja sabia el que diria, així que vaig adonar-me que en Nicolai m’havia traicionat. Vaig quedar-me petrificada i li vaig explicar a aquella dona que això ho havia somiat abans, que aquesta situació ja l’havia viscut, i ella em tranquil·litzà dient-me que a ella també li havia passat.

Al cap de dues hores vaig recobrar parcialment la vista i la dona seguí explicant-me tot de detalls sobre el projecte. A la nit, mentre els vigilants dormien, la dona em despertà, i vaig tenir la sensació com si em retornessin a la vida. La dona m’explicà que els que podien fer més combustible tenien números més baixos mentre que els que servien menys, tenien els més alts: l’escala anava de l’u al deu. Ella tenia el dos i estava horroritzada perquè ja havien acabat amb tots els números u, jo tenia el 8 i m’alleujà saber que encara tenia temps per fugir. Ella, a cada minut que passava estava pitjor, però vam poder fer un pla per escapar, i ens vam tornar a dormir sense despertar sospites.

Estem a l’últim pas del pla, ja puc sentir l’aire lliure, només queda una porta, de sobte ens sorprèn en Nicolai per darrera amb una pistola i ens obliga a entrar a una sala, on ens està a punt de disparar...

-Desperteu-vos! No serviu ni per aixecar-vos a una hora!- digué un vigilant. Vaig despertar-me de cop, amb la roba suada i amb molt mal de cap. El primer que vaig fer va ser explicar-li el somni, i ella em va dir que havia somiat el mateix, així que no intentaríem avui, escapar.

Instants després, quan anàvem a esmorzar, van agafar a tots els dosos i se’ls emportaren. No els vam tornar a veure.

4t ESO A. Adrià González i Ivan Ruiz

OBJECTIU SCALIS IX

Les advertències d'en Joan no feien efecte a en Pau i cada cop cridava més, la qual cosa feia que els cromacs tinguessin cada cop un aspecte més violent.

Tenien als cromacs ja molt a prop, tant que ja es donaven per vençuts, i quan van treure les armes per atacar a en Joan i en Pau, de sobte es van aturar de cop. En Joan i en Pau van veure que els cromacs van començar a parlar entre ells, i aleshores en Pau va aprofitar per dir-li a en Joan en veu baixa perquè els cromacs no se n’adonessin:

-Per què creus que s'han aturat de cop?

-La veritat, no ho sé, però millor si s'hagués obert el portal.

-És estrany... abans, a l’entrar en aquest món, el portal s'ha obert com si res i ara no? Aquí passa alguna cosa...

De sobte, van veure als cromacs com afirmaven amb el cap a la vegada. Van agafar a en Joan, mentre ell s'hi oposava i al final se’l van duu un altre cop cap a la seva civilització. I en Pau va quedar-se allà, confús pel que havia passat. De sobte, es va obrir el portal i es va estranyar...:

-Crec que ja sé perquè s'ha obert ara. No admet la presència de cromacs, però, per què quan els cromacs encara estaven lluny, no s'ha obert?

Després de donar-li voltes va trobar la solució:
-La descendència! En Joan té gens de cromac... Per això a mi m'han deixat aquí sol i a ell se l’han dut!

Cada vegada li sorgien més preguntes sense resposta, fins que es va veure obligat a prende un decisió en la qual es veuria com és en realitat en Pau:

-Però que faig ara, aprofito que està el portal obert per marxar sense en Joan, o m'arrisco anar a buscar-lo...?

4t B. Marina Méndez i Oscar Real

NOVÈ CAPÍTOL. LES MIL I UNA PREGUNTES

Al cap d’uns minuts vaig donar la missió per perduda, no hi podia veure i fàcilment em podien descobrir i tornar-me a tancar, però tot i així, m’ho vaig repensar; què hi perdia? Res. Vaig començar a palpar la paret, era rugosa i humida, la vaig seguir fins que vaig notar el pom d’una porta; s’obriria? És clar que sí. Va ser fàcil, només obrir-la vaig notar un gran canvi de llums i una olor forta i persistent; que podia ser?. Vaig tardar uns minuts en reaccionar , em costava respirar i els ulls se’m tancaven, era gas. De cop vaig sentir uns passos que venien des de l’infinit; qui podia ser? I per intuïció m’hi vaig anar acostant, cada vegada els sentia més forts fins que de cop unes paraules bastant familiars em van arribar a l’orella.

-Agafa’m la mà i segueix-me, no t’aturis, estàs en perill.

La seva veu encoratjadora, em va tranquil·litzar, era ell.

Vam anar avançant ràpidament, escoltava veus difícils d’entendre, però a mesura que anàvem avançant cap a la nostra possible salvació les anava sentint més clares. No tenien sentit. Les veus em deien que li deixés anar la mà, però jo amb la mà ferma contra la seva no vaig fer cas, serien imaginacions...

Ens vam endinsar amb molta gent, la mà d’en Nicolau es va anar desprenent de la meva, i una veu dolça i aguda em va dir: En Nicolau no és qui et penses.

Em vaig quedar petrificada, el que m’estava dient em feia molta por. La dona em va explicar què hi fèiem allà, era la dona que havia aparegut en el meu somni...

4t A. Berta Ferrer i Estel Garcia.

OBJECTIU SCALIS VIII

MÓN DE MORTS?

-No és possible! La meva àvia no era una cromac! - va dir en Joan enfadat .- I la meva àvia va morir fa molts anys!

Els dos nois van marxar de la casa abatuts. No podia ser. Hi havia d’haver una altra explicació de perquè la foto estava en aquella casa.

-De debò creus que això és el món dels morts? Creus que tots els cromacs són morts?

-No ho sé, Joan. Però tot això em sembla molt estrany. Com és que hi ha els morts en un planeta que està a milers d’anys llum de la Terra?

-Però llavors, com és que la cromac diu que la de la foto, la teva àvia, és la seva filla?

No va obtenir cap resposta.

Els dos nois desconcertats i sense respostes, van començar a caminar en silenci cap al portal màgic per tornar al campament per explicar-li a la seva base de la Terra el que havia passat i per mirar si ells podien trobar alguna resposta.

Però quan van arribar al portal es van apropar i el portal no es va obrir com havia passat a l’entrar.

De sobte, van veure que cinc guàrdies cromacs s’estaven aproximant, en Pau en veure’ls es va posar molt nerviós i va començar a donar cops al portal i a cridar perquè s’obrís.

Però amb això va aconseguir que els guàrdies es tornessin d’un color vermell, que van suposar que era de ràbia, i que corressin cap a ells.

En Joan va cridar:- Pau, para , que donant-li cops al portal només estàs aconseguint que s’enfadin!

4tB. Marc López, David Moreno i Albert Garriga

VUITÈ CAPÍTOL. AMB ULLS D'INNOCÈNCIA

Mentre m’abraçava amb en Nicolai i recordava els somnis, em va venir la sensació que érem observats. Vaig sentir una sensació de buidor quan en Nicolai em va deixar anar. No hi podia fer res. Em sentia desprotegida, espantada, aterrida... I a més a més, des que en Nicolai havia arribat tenia uns ulls amb fingida innocència clavats a l’esquena. No li vaig voler dir, prou capficat semblava amb el tema dels somnis, com perquè ara jo li parlés d’una por fingida. Qui podia estar observant-nos a casa meva? Qui sabia que érem allà? En aquell moment em vaig sentir com una “barbie” en una casa de nines gegants.

De sobte, va entrar una boira a l’habitació on érem jo i en Nicolai. De sobte, ell va caure fulminat. Em vaig espantar, vaig córrer cap a ell. En ajupir-me al seu costat, vaig observar amb més tranquil·litat que ell encara respirava. La boira cada cop s’anava fent més espessa i em sentia més feble, la vista se m’anava ennuvolant. Vaig tenir prou coratge per aguantar conscient uns segons més, els necessaris per sentir la veu d’un nen que deia:

-Ha arribat el moment, els hem de portar a la central perquè els converteixin en combustible pel sol. I si això funciona, aquesta raça inferior ens farà de butà per al sol.

Tot va ser fosc i vaig notar que ens arrossegaven, però no vaig saber cap a on.

4t A. Queralt Gavaldà Trullàs i Maria Domènech Mas

OBJECTIU SCALIS VII

- Res de peròs i entrem, va!

Un cop a dins vam poder veure que eren una petita civilització quasi tan avançada com la nostra. Els cromacs eren tots com una gran família i tots duien a l'espatlla una senyal en forma de creu. Cada cromac seguia amb la seva vida sense immutar-se per la nostra presència, així que vam decidir anar a donar un vol per aquest món, que des d'un principi ens havia semblat tan curiós.

Vam entrar a una casa que semblava buida, i vam veure una foto penjada a la paret. Ens hi vam acostar, i de sobte, tot cridant, en Joan va dir:

- Àvia..

- Com que “àvia”?- va remugar en Pau, estranyat.

- Pau, la dona que hi ha en aquesta foto és la meva àvia!

De cop vam sentir un soroll i ens vam girar; hi havia una dona cromac, o això semblava, perquè vam poder percebre dos pits a la part superior del tronc.

La dona cromac ens va fer un gest, amb el qual qüestionava la nostra presència en aquella casa. En Joan, de manera inmediata li va preguntar qui era la de la foto, i ella va respondre que era la seva filla.

Ara ho començavem a entendre tot. Segons el que podíem deduir, aquella dona, la de la foto, era la seva besàvia, la qual no havia conegut mai. Això volia dir que havíem entrat en el món dels morts.

4t B. Joana Vilapuig, Júlia Gamisans i Aina Mañosa

SETÈ CAPÍTOL

De cop vaig quedar-me en blanc, vaig sentir un telèfon a la llunyania, cada cop més a prop i més insistent. En un segon, vaig tornar a la realitat. Un altre cop el mateix somni. Vaig obrir els ulls amb una barreja entre por i sorpresa. Era a la meva habitació, on havia estat sempre. Vaig posar els peus a terra i vaig córrer fins on era el telèfon. Per fi, i encara una mica sufocada i confosa per aquell somni repetitiu, vaig despenjar bruscament l’auricular del telèfon i vaig contestar amb un crit angoixat. Era en Nicolai. Als dos els ens estava passant el mateix; el mateix somni se’ns repetia una vegada rere l’altre. Aquest cop, vam decidir de trobar-nos a casa meva.

En vint minuts, en Nicolai ja era amb mi. Sense vacil·lar, ens vam explicar cada mínim detall del somni, bé, dels somnis. Vam intentar analitzar-los. No vam saber com treure’n aigua clara, però una cosa si que teníem clara, tot allò no era una casualitat. Aquelles premonicions serien decisives per al seu futur...

En aquell moment vam comprendre que havíem de canviar alguna cosa, per tal de poder salvar la humanitat, i que aquell somni es parés de repetir.

4t A. Sònia Rinaz i Anna Castañé

OBJECTIU SCALIS VI

Es van trobar en la pitjor situació de les seves vides. Havien triat el camí incorrecte, aquell túnel no tenia sortida. Els cromacs, que tenien un bon sentit de l’olfacte, van ensumar-los i van rodejar-los, poc a poc es van anar apropant i van començar a analitzar-los.

Van veure que no estaven armats i van començar a parlar en un idioma molt estrany. Seguidament, els cromacs van canviar d’aspecte i en Pau va comprendreque devia ser per l'estat d'ànim que havien canviat el seu color de pell: ara era d’un color blavós tirant a lila. En Joan es va espantar i va deixar anar un crit, els cromacs van fer un salt endarrera i van canviar de color ràpidament eren d'un color grogós; potser perquè estaven atemorits, un d'ells, que segurament era un cromac de poca edat, va començar a expulsar un líquid verdós pels ulls.

-Podria ser la seva manera de plorar?- va preguntar en Joan a en Pau. Ell d'immediat va intentar consolar al cromac petit. Se sentia malament per haver fet que plorés. El cromac petit va sentir-se més segur al saber que el noi era de confiança i va tornar al seu aspecte blavós. Aleshores, els cromacs van conviadar-los a la seva cova, bé, així és com l'anomenaven ells. Després de caminar una mitja horeta van arribar a aquella cova, primer van entrar les dones cromac amb els fills cromac, i seguidament els homes cromacs, ells dos es quedaren bocabadats perquè no hi havia cap mena de porta o escletxa, per on havien d’haver passat? Era tot tan misteriós i alhora estrany! Van quedar-se esperant la senyal que els fes entendre que podien entrar, i com podien entrar?

De sobte es va obrir una mena de portal màgic on, des de fora, es podien veure unes gran muntanyes amb un riu a simple vista bastant cabdalós. En Joan i en Pau no sabien si entrar o girar mitja volta ara que cap cromac els estava mirant...

-Entrem?

- Però...

4t B. Maria José Vera, Mireia Sunyer i Marc Fernández