dilluns, 25 de gener del 2010

OBJECTIU SCALIS V


Laberints Part 1


- Espero que sí, però serà millor que anem amb compte.

- Què fem, Joan? Anem als túnels o muntem una petita base aquí?

- Crec que hauríem d’esperar que vinguin els reforços aquí.

- D’acord, muntarem una petita cabana.

A la nit van tenir preparada la cabana.

- Penso que hauria de fer guàrdia un dels dos per si passa alguna cosa, no?

- Sí, però la primera la fas tu.

En Pau va pujar a un lloc elevat per poder tenir una visió millor.

Des del seu lloc podia veure tot de forats i petites coves que suposava que eren les entrades als túnels i va alegrar-se que haguessin decidit no entrar-hi perquè segur que a hores d’ara ja s’haurien perdut en aquell laberint gegant; a més, tampoc estaven del tot segurs que no hi hagués altres éssers a part dels Cromacs.

Al cap d’una estona de fer guàrdia, en Pau va sentir un soroll estrany que venia de molt a prop,va posar-se en peu, va mirar al voltant i de sobte tres éssers d’aparença humana el van abordar. Era de nit i amb prou feines els va poder veure, però això no li va impedir veure els seus enormes ulls i aquelles dents tan esmolades situades a una mandíbula que bavejava constantment, envoltada d’una pell escamosa que a la llum de les llunes li havia semblat blava. Va fer un tret a l’aire i en Joan es va despertar, sortint com un desesperat de la cabana, i en veure que en Pau estava en perill, va pujar com va poder fins on era ell i va encendre una bengala. Els tres individus xisclaren de tal manera que creien que els rebentarien els timpans. Poc després, no quedava rastre d’aquests éssers, no sabien si havien fugit o s’havien amagat,perquè el dolor produït a les orelles era tan gran que tancaren els ulls.

- Pau, serà millor que encenguem una foguera com sigui o com a mínim sabem que sense llum no podrem estar aquí, tenim dues opcions: entrar en un túnel per passar-hi la nit o quedar-nos aquí fora exposats a aquests monstres.

- Però si anem al túnel no sabrem tornar, després.

- Recordes la llegenda del laberint del minotaure?

- M’estàs dient que farem el mateix?

- Més o menys, però com que no tenim cap cosa amb un fil suficientment llarg...

- I si utilitzem el de la tenda d’acampada? No la hem treta per no cridar l’atenció, potser ens serveix.

- És veritat!

Van desplegar la tenda i van començar a desfilar la tela fins que obtingueren un fil del tamany desitjat.

- Ho portes tot?

- Sí, va anem-hi, que no vull tornar a veure aquells éssers endimoniats.

Van baixar per un dels túnels,van lligar l’extrem del fil a una de les barres de la tenda i la deixaren al terra. Van seguir caminant,van fixar-se més en la fauna que l’altra vegada, que amb la il·lusió no hi van prestar-hi molta atenció. Hi havien unes flors liles molt grans que feien una olor dolça com si fos un núvol de sucre, com els que menjaven de petits, però van fixar-s’hi en una que hi tenia un cos d’un Cromac en descomposició, la planta l’estava triturant a poc a poc amb les serretes dels pètals, aleshores van entendre el perquè de l’olor i van desitjar de no haver estat presents en l’escena que acabaven de veure. Van arribar a un encreuament de túnels i van decidir establir-se allà,van tapar-se amb una manta i es van dir bona nit, sense ser conscients del que els passaria demà.

-Pau, Pau, desperta!.

-Què vols?

-Els Cromacs! Estant venint cap aquí!

-Com?!

-Sí! Que no sents les passes? Corre, seguim avançant!

-Cap on tirem? Dreta , esquerra o tot recte?-Va dir en Pau desesperat.

-La dreta!

Van arreplegar totes les coses i van tombar a la dreta, però, de sobte van saber que havia estat la pitjor opció.


4t B. Mercè Mañosa, Adrià Corral i Pau Sangenís.

SISÈ CAPÍTOL. RETORN


Sí, en aquells moments estava molt aterrida pel que estava passant, però sobretot, en com podia estar relacionat amb el seu somni. Ara ja ho sabia, estava vivint exactament la mateixa situació que havia somiat feia ja uns dies, tot i que podrien ser setmanes o mesos perquè havia perdut la noció del temps des que estava tancada allà dins. Com és que havia tingut aquell somni premonitori? Havia vist el futur i no sabia com, però l’avís no li havia servit de res perquè l’havien tancat igualment sense que hi hagués pogut fer res.

Ara, per això, estava preocupada per en Nicolai. Ell devia estar en la mateixa situació i com ella, també havia tingut el mateix somni. Esperava tornar-lo a veure, bé, veure’l no perquè ja no tenia ulls, però tenia l’esperança de retrobar-se amb ell algun dia abans de ser convertida en combustible de nau. Es va decidir, hi havia la possibilitat que ell estigués a la mateixa sala on era ella. No sabia quines dimensions tenia, però no tenia res millor a fer, així que es va posar a buscar-lo…


4t ESO A. Marina Casas, David Otero i Joan Prunera

dimarts, 19 de gener del 2010

OBJECTIU SCALIS IV


- Joan, de pressa, tanca les comportes d’aïllament! No podem permetre que entrin, és massa arriscat!

- I ara què fem? No tenim sortida, i no sabem què podrien estar fent allà fora.
- No ens podem quedar molta estona . Haurem d’ agafar la càpsula d’emergència, ens portarà fins Scalis!
-Joan, inicia el dispositiu d’autodestrucció, agafa les armes, la ràdio i provisions.
-D’acord, Pau, ves enllestint la càpsula.
-Llançament en tres, dos,…un!
La càpsula va sortir disparada cap al planeta, però un cos estel•lar la va desviar cap a la zona desconeguda del planeta. Cap sistema ni nau humana hi havia anat mai .
Estaven totalment perduts, sols, sabien que no trobarien sortida, però encara quedava una esperança. Potser els túnels tenien una connexió entre si, i podien arribar a la ciutat subterrània.
-Aquí Joan, a base terrestre Sabadell.
-Base terrestre Sabadell, informe de la situació.
-Els Cromats van prendre possessió de la nau i l’hem autodestruït, sol•licito reforços i els plànols del planeta.
-D’acord. Els reforços arribaran en 3 dies, els nostres plànols són només de la superfície, per tant, procureu no ficar-vos dins els túnels o us perdreu.
-Gràcies, base terrestre.

-Pau… de debò que només habiten els Cromacs en aquest planeta…?


4ESO B Vicenç Miranda Aranda i Ana Cano Lavin

dilluns, 18 de gener del 2010

CINQUÈ CAPÍTOL. LA TERRIBLE NOTÍCIA


En Nicolai em va proposar que ens veiéssim. Vam quedar a mig matí al Cafè Zurich per parlar del nostres terribles malsons.

En Nicolai i jo havíem estat companys d’universitat, vam fer plegats la carrera de Ciències Ambientals. Era un noi bastant tímid, però de seguida em va agafar confiança. Durant la carrera em va ajudar molt, sempre que el vaig necessitar.

Vaig anar a la cuina per esmorzar i escoltar les notícies del matí, com feia normalment. Mentre m’estava prenent el cafè vaig escoltar una notícia que em va deixar bocabadada: un equip de prestigiosos científics de la NASA havia confirmat que el sol no tardaria a apagar-se i que hi hauria un moment en què les temperatures terrestres serien tan baixes que l’espècie humana no s’hi podria adaptar i moriria... També van explicar que la NASA ja estava treballant en la construcció d’unes naus que traslladarien part de la humanitat a un altre planeta.

Horroritzada per tot plegat em vaig dirigir al Cafè Zurich, on m’havia de trobar amb en Nicolai.

Vaig pujar al metro en direcció a Plaça Catalunya i em vaig fixar en les portades dels diaris, on ja apareixia la terrible notícia. Vaig estar pensant en el meu somni i en la seva evident relació amb la notícia...

Al vagó s’hi respirava un aire enrarit i les cares que vaig veure eren de preocupació i neguit.

Cada vegada estava més espantada i aterrida, tenia unes ganes boges de veure en Nicolai i parlar amb ell...


4t d’ESO A. Oriol Capelleras i Àlex Garrigós

dijous, 14 de gener del 2010

QUART CAPÍTOL. UNA TRUCADA INESPERADA


Em vaig despertar entresuada, el cor em bategava ràpidament a causa d’un malson en el qual estaven experimentant amb mi. Un gust amarg a la boca em va empènyer cap a la cuina, vaig beure un got d’aigua i em va treure aquella amargantor tan desagradable. Mentre recordava el terrible malson que havia tingut, vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Ja tenia massa evidències per negar aquella terrible realitat.

Vaig intentar vestir-me amb celeritat, però les cames em tremolaven, tota jo estava posseïda per una terrible angoixa que em dominava i no em deixava avançar.

De sobte, vaig sentir l’estrident soroll del telèfon. Vaig anar corrents a agafar-lo mentre pensava qui podia estar trucant. Vaig despenjar el telèfon amb recança i tot seguit vaig sentir una veu que em semblava familiar i que em deia:

- Dafne! Sóc en Nicolai... estàs bé? Jo... no ho estic gaire, per això et truco. Acabo de tenir un malson terrible... Puc parlar amb tu?

- Oh, Nicolai, estic morta de por, jo també he tingut un malson horrorós... I no sé què fer...



4 d'ESO A. Pau Bernabéu i Dani Son

dilluns, 11 de gener del 2010

TERCER CAPÍTOL. L'OPERACIÓ PRIMORDIAL

Ara, començo a entendre-ho tot...Que curiós, just quan em deixen cega, és quan “veig la llum”. Després d’haver-me buidat els ulls, van portar-me a una sala que era plena de gent com jo.

Allà la vaig conèixer. No la veia, però tenia una veu dolça i aguda, parlava ràpid i clar. Em va explicar la seva versió: només agafaven els alvins, gent molt blanca de pell i rossos. Ens volien pel que anomenaven “l’operació primordial”. Aquesta operació era simple: nosaltres, els alvins, tenim una medul·la òssea diferent. Ells creuen que aquest líquid és l’únic que pot servir per fer el combustible de la nau que ha de portar tots els humans a un altre planeta quan el sol desaparegui… És horrible, sí, ens estan matant lentament i jo ja no sé si estic viva o morta. Mai no havia tingut tanta por. A vegades sento que com a mínim la nostra mort servirà per a salvar altres vides...

Però no sé si aquesta noia s’ho inventa. Quan m’ho explica, alguns murmuren moltes coses que no goso escoltar, em sento impotent, cega, buida, famèlica...

Però germaneta, què vols que pensi? Tu ets morta, però jo encara soc aquí. Qui ho hagués dit que per ser alvines acabaríem així…

Creus que podria ser veritat això que diu aquesta Laura? Sigui el que sigui tot aquest malson, et prometo que seguiré lluitant amb el cap ben alt. Tinc l’esperança que potser algú del planeta terra ens salvarà d’aquets científics bojos…

Cada dia em fan més por.. no sé què fer! Deixar que investiguin amb cada un de nosaltres? És realment horrible... com pot ser que ens estiguem tornant tan bojos? Des de dalt, espero que em cuidis.

T’estimaré sempre, siguis on siguis.



4t A. Quim Saus Fernández, Samuel Expósito Ruano i Àfrica Torrent Fernández.

dijous, 7 de gener del 2010

OBJECTIU SCALIS III


- Aquí base terràquia de Sabadell; us rebem.

- L’expedició número 1 ha estat un èxit. Ens trobem a la base del planeta Scalis, hem descobert unes coves, que són l’hàbitat dels Cromacs. Allà hi hem trobat aigua, vegetació i fauna en abundància i una esfera de gasos i molt lluminosa que fa la funció del sol.

- Ens podríeu fer una petita descripció dels Cromacs?

- Són uns essers d’estatura petita, amb un cap que fa visible el gran cervell, més o menys fa uns 40x30cm. Els seus ulls són com diamants, com els ulls d’una mosca.

- Sobretot tingueu molta cura, ja que no sabem com poden reaccionar, si pacíficament o violentament, si s’assabentessin de la investigació.

- Merda, han entrat!… -la pantalla es torna borrosa.-Psssssssss...


4t d'ESO B. Aina Camps, Victoria Vivdici i Gemma Gutierrez