dimecres, 16 de desembre del 2009

SEGON CAPÍTOL. ANÒPSIA

Continuo sola. En aquesta sala fosca on no s’hi pot ni respirar, no sé si hi entra llum. És que potser ja no existeix? No em trec la idea del cap...

I avui he tornat a somiar en allò, en el dia que van aparèixer, en el dia que ens van segrestar, en el dia que et van matar... totes les imatges se’m confonen en un sol instant.

Em sento tan dèbil i tan buida! Recordo quan la sala estava plena de plors, de suor, de gent suplicant a Déu que per pietat no els matessin i jo em preguntava com encara tenien la fe de poder pensar que un ésser suprem els salvaria.

El so de les cadenes arrossegant-se pel terra ressonen al sostre, qui són? Quasi no em recordo de la seva cara... Tot va succeir tan ràpid...

Els meus ulls cremaven com el foc, el meu cap bullia, les cames no m’obeïen, no vaig poder pensar en res, tampoc els vaig intentar aturar, veia com s’apropaven buscant-me la mirada, desesperada lluitava per no trobar-me amb els seus ulls, aquells ulls vermells com la sang de l’últim adéu... Vaig perdre el control de mi mateixa, de la vida, de la mort, del temps, del foc, de la sang, de tot. I des de aquell moment maleït, no he tornat a veure res més: només negre, negre i més negre.

El sol... la font d’energia més important. Seran els fills del sol qui ens venen a matar per recuperar el que és seu?


4t d'ESO A. Nina Tuset i Mariona Ribas